OPINIÓ

Més bons, més humans, més nosaltres

Escrivia Bartomeu Fiol que la poesia era la parenta pobra de la literatura, tot referint-se a la manca de lectors d'aquest gènere i també a la manca de suport que sovint tenen els qui n'escriuen. Diu un altre tòpic que els únics que llegeixen poesia són els mateixos poetes. I tanmateix, hom no sap com, els poetes acaben sent sempre la veu del poble. Hom no sap com, certament, el gènere més líric, el que cerca més endins en el sentiment del qui escriu, és també el qui poua més fondo a l'hora de comprendre i explicar els sentiments d'un poble, d'un país.

És a través d'ells, i per ells, els poc llegits, els desconeguts, els molt sovint menyspreats o menystinguts, que copsam la nostra salut identitària i de país. Sempre, com si ens agafàssim a un ferro roent, hem de menester la referència de la paraula. Tant és si ens sona adusta, alegre, èpica o, simplement, quotidiana. L'important és que hi soni la música del país, de la nació (del lloc on hem nascut, del lloc d'on ens sentim). “Posem-nos dempeus altra vegada, i que se senti la veu de tots, solemnement, i clara: cridem qui som! I que tothom ho escolti!”. Així record de pens la veu de Josep Maria Flotats tot declamant Miquel Martí i Pol en el cèlebre disc de Lluís Llach musicant el poeta de Roda de Ter. O com retronen, martellejants, les notes rústiques i contundents de Raimon en cantar l''Assaig de càntic en el temple' de Salvador Espriu: “Ara digueu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble. Ara digueu, ara digueu, ara digueu”.

I de la força a la suavitat amorosa i gropelluda i salvatge d'Ovidi Montllor cantant l''Homenatge a Teresa' de Vicent Andrés Estellés: “I de sobte ens pren aquell vent, o l'amor, i rodolem per terra entre abraços i arraps”. I és així que aprenem que la vida és segurament només això, el negre de la lluita, el roig encès de l'amor abrandat. El vermell de la revolució encara per fer, la fosca del desamor que ens desfà. Ai, aquell amor fet de carn, com el de Miquel Àngel Riera, que canta Joan Bibiloni: “Mai donis per finit el temps de seduir-me, allò que obtens de mi que no et conformi mai. (…) Apropa't fins al punt on et perdi de vista: si em veus empal·lidir, és perquè em dónes fam”.

O la meravella de país que ens pinta Blai Bonet amb els colors que hi posen els 'Entreveus': “Hortolans, deixau la sínia, portau llimones al mar!”. O la lliçó permanent de lluita honesta per fer poesia de Joan Brossa, l'home del joc i la paraula, l'home del missatge sense altre filtre que el de la veritat i el compromís: “Ha mort el dictador més vell d'Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa!”, cantat amb l'aire flamenc de Miguel Poveda. O dit amb la veu serena i imponent de la gran Núria Candela: “Conec la utilitat de la inutilitat i tinc la riquesa de no voler ser ric”, que hauria de ser el lema de tots els qui es volen dir humils i defensors dels drets dels qui no en tenen.

I Pere Quart, i Maria Mercè Marçal, i Damià Huguet, i Ausiàs March, i Miquel Bauçà, i Guillem d'Efak, i Gabriel Ferrater, i Josep Maria Llompart, i Joan Maragall, i Josep Palau i Fabre, i Rosselló-Pòrcel, i Marià Villangómez, i Joan Vinyoli, i tants d'altres poetes que se n'anaren i ens deixaren les paraules per fer-nos ser més bons, més humans i més nosaltres.

Aquesta setmana, que és fresc, ha arribat l'hora de la partida d'una altra veu rotunda, pròpia, sense altra concessió que el de ser-se fidel a si mateixa. Francesc Garriga Barata, el gran poeta de Sabadell, l'autor de 'La nit dels peixos', de 'Ragtime' o de 'Tornar és lluny', que li va merèixer el premi Carles Riba quan ja gairebé era octogenari.

Garriga, l'irònic, el sarcàstic a estones, l'exigent; Garriga, el poeta, l'humanista, el savi sempre; Garriga, l'home sol, el de la joventut perenne, el del desig immarcescible. Garriga va ser durant molts d'anys una veu poc escoltada, arraconada, ignorada per molts que defugien la incomoditat del personatge, la integritat del poeta que es negava a encasellar-se, o a encastellar-se, i volia, simplement, escriure, viure, amb el ritme que ja li era inherent, amb la força que li creixia pels capcirons dels dits, amb la vivesa de qui de tant de pensar-hi arriba a veure que té a prop la visita de la convidada final.

Garriga, el poeta amb majúscules, se n'ha anat com tots els altres, i ens ha deixat també les paraules: “Aquesta és la sentència: / plantar paraules. / regar-les amb paraules, / collir-les amb els dits de pell més tendra”. No pot ser d'una altra manera: sense paraules, no hi ha país, sense pell, no hi ha persones, sense persones no hi ha amor. Llegiu-lo: sereu més bons, més humans, més nosaltres.

Més continguts de

El + vist

El + comentat