Ni serà un dia normal ni és una consellera normal

Divendres, 12 de setembre, comença el curs escolar. L’Assemblea de Docents ha convocat mestres i professors a fer un dia de vaga per recordar que aquest tampoc no serà un dia normal. La consellera Camps ha cregut viure un estiu plàcid després de vendre la foto de la signatura del pacte d’estabilitat com a imatge de persona dialogant que sap emprar les orelles per escoltar. Però només per escoltar segons qui. Joana Maria Camps es nega a reconèixer la figura de l’Assemblea de Docents com una més de les convocants de la vaga indefinida que des de fa un any manté el sector docent. Bona senya.

La revolta docent surt de baix, no hi ha oficialitat, no hi ha doblers, no hi ha professionals de la lluita ni la reivindicació, hi ha franquesa, hi ha honestedat i hi ha sobretot sentiment solidari i actiu per salvar els pilars de l’estat del benestar o, simplement, per desballestar la coberta que no deixa créixer aquestes columnes bàsiques perquè tots siguem persones crítiques, autònomes i ateses en les nostres necessitats bàsiques a partir del bé comú. I és tot això el que posa nerviosa la consellera. És molt clar que la societat civil clàssica (partits polítics o sindicats) ja no és considerada com a tal. La societat civil és ara el poble, que s’organitza puntualment per protestar, reivindicar o desobeir davant injustícies massa òbvies (l’històric GOB, l’ANC a Catalunya, les CUP, Procés Constituent, la PAH...) . L’encarcarament de la democràcia formal ho fa tot lent i inoperant. Però encara més: són molt pocs els membres de la classe política que no hagin estat en un moment o un altre dins òrgans de govern. Són molt pocs, per tant, els qui no hagin tengut l’oportunitat de canviar les coses des de situacions de poder. La gent ha obert els ulls i ha vist que determinades actuacions ja no depenen del color polític de les camises, sinó del lloc de responsabilitat pública que s’ocupi. I és aquí on surt la protesta. Pel que fa als sindicats, en el cas de la moguda educativa de les Balears, han fet el mateix que han fet els partits polítics amb el moviment cívic independentista al Principat: anar a remolc. S’han vist absolutament desbordats per una iniciativa que no depenia d’òrgans directius, ni de sous ni d’alliberats. I tanmateix, la capacitat de reacció sindical ha estat migrada, escassa i fora de temps. Cert és que han intentat desencarcarar estructures massa fixes i revestir de transparència les seves decisions, però han arribat tard i, en el cas del sindicat majoritari, ha caigut de quatre grapes en el parany que els parava el Govern: un pacte a canvi d’una fotografia i una divisió de la comunitat educativa.

Tanmateix, les mostres de força de l’Assemblea no s’aturen de repetir-se i de sorprendre. Queda molt lluny aquella primera trobada “mediàtica” a Manacor el mes de juny de l’any passat. Avui, el conflicte educatiu forma part de l’agenda informativa diària de tots els mitjans, perquè tots (tenguin la tendència que tenguin) han comprès la potència del moviment assembleari i han copsat que el conflicte educatiu no és latent, sinó vigent.

Ara s’enceta el segon curs amb aquest conflicte obert i ho fa amb un dia de vaga, per protestar contra la negació al diàleg per part de la consellera Camps. Que sigui una venedora de pisos ens és igual. Que li tradueixin els discursos amb màquines automàtiques i no sigui capaç de detectar que parla d’informes Trepitja en comptes de PISA ens és igual. Que el museu d’art modern més important del món per a ella sigui #saMoma ens és igual. Però no ens és igual que vulneri l’autonomia dels centres i la capacitat de decisió dels claustres, fins ara ens sobirans en les decisions educatives que afectaven cada centre; tampoc no ens és igual que jugui ara i suara amb el prestigi de la professió docent; tampoc no ens és igual que no escolti la veu dels pares que, en majoria aclaparadora, confirmaren que volen les classes per als seus fills en català; i tampoc no ens és igual que hagi volgut erosionar la convivència lingüística als centres, on fins a la seva arribada el conflicte era nul i on ara s’executa en forma de pantomima hilarant aquesta comèdia de fum en què s’ha convertit el TIL. A dia d’avui, un seixanta-cinc per cent dels centres de les Balears encara no tenen validat per l’administració el seu projecte TIL, en una mostra més de les desavinences que enfronten la comunitat educativa i els governants de la seva Conselleria.

La vaga de dia 15 serà només el primer botó que cordarà la camisa d’aquest estiu que s’acaba. La resta s’aniran embotonant a mesura que avanci el curs. I si el Govern no reacciona, es trobarà amb la calor de la primavera vinent i la camisa asfixiant i cordada fins al coll.

Més continguts de