OPINIÓ

Paràbola del mestre de mestres

Any 1979. Fa quatre anys que moria, al llit, el dictador més vell d’Europa. En fa dos, només, que ha nascut el PSM. Mestres barbuts, rústics pagesos, qualque capellà roig havien fundat, el 1977, el partit que volia ser la veu dels mallorquins, dels qui es negaven a renunciar a ser qui eren. Eren anys màgics. La primera oportunitat per dir qui érem i fer-ho en llibertat.

A Espanya, l’entusiasme democràtic, l’alenada d’aire fresc, les ganes de canviar el món, i menjar-se’l, són liderades per uns joves sevillans que venen un temps de canvi.

Hi ha eleccions constituents. Les Corts espanyoles es refunden després d’una transició que en lloc d’estirar flassades, tix pacientment catifes i domassos per tapar la vergonya de quaranta anys de repressió feixista. El PSM s’hi presenta, convençut que és possible obtenir un diputat a Madrid, una veu pròpia, sense subjugar, sense dependre, una veu pròpia que exhali l’alè nou de Mallorca al Congrés dels Diputats. Però, ai las! Aquell trist mes de març del 1979, poc menys de 10.000 vots tinyen de fracàs la grenyal aventura illenca.

El victimisme s’apodera del partit dels mallorquins. Se senten decebuts, incompresos. Dubten. Se saben inexperts. Són humans. Han perdut i se senten incapaços de remuntar i guanyar. Es deixen vèncer per la temptació de pensar que hauria pogut anar molt millor si s’haguessin volgut aixoplugar sota el paraigua colorista de la rosa socialista, aquells joves andalusos sense corbata, indubtablement antifranquistes, indubtablement democràtics, nets de cor, verges de govern, entusiastes de la llibertat.

El calendari electoral és implacable. Tan sols un mes més tard, l’abril d’aquell mateix any, el mes dels clavells als fusells, de les victòries impossibles, de les utopies mai somiades, es convoquen eleccions, les primeres, per al Consell General Interinsular, d’on sortiria, entre d’altres coses, la redacció del nou i flamant Estatut d’autonomia. “Havíem d’haver anat amb el PSOE, el mes passat”, pensaven indecisos els nostres amics del PSM. “Farem el ridícul”, deien els més pessimistes.
Com una ametla que s’adreça, com una flor fora de temps, com un ou de dos vermells, o com un risc tan necessari, com una decisió imprescindible enmig de la cruïlla decisiva, surt un jovenet de vint-i-vuit anys, d’ulls fondos i mirada preclara que canta com canten els vells amb la força que tenen els joves. Un jove d’Algaida que posa veu a les idees noves amb les tonades de l’antigor. Un mestre de mestres que quan diu terra pensa país, i que quan pensa país el veu lliure.

Potser a la desesperada. Per ventura molt intrèpids. Qui sap si temeraris. Digau-ne valents! Confiaren en ell, en aquell jove en què es temperaven a dosis semblants el risc de la ingenuïtat, l’empenta dels impossibles, la llibertat dels sense-passat, o el coratge dels qui creuen en la força de les idees. Dia 3 d’abril, Biel Majoral va triplicar els vots que el seu partit havia fet just un mes abans i va ser elegit com un dels dotze mallorquins que formarien el Consell General Interinsular. Un dels dotze pot semblar poc, però sense ell, i sense la seva valentia de liderar la candidatura després del fracàs, hauria estat impossible la coma més transcendent de la història de la nostra llengua (“la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, té caràcter oficial”), el Trenc seria com l’Arenal (el PSOE volia urbanitzar per donar feina) i políticament Mallorca hauria estat com Eivissa (on sí que el 1979 tingueren diputat a Madrid de bracet del PSOE, això sí, a canvi de desaparèixer durant quinze anys de l’albor política pitiüsa).

Avui aquells joves andalusos sense corbata, amb americanes de pana i calçons de pota d’elefant, són madrilenys, duen roba de carrefur i una coa fermada darrere el clotell. Per més que cerqueu, poca cosa trobareu més semblant al PSOE de 1979 que el Podemos d’avui.

Avui, aquell mestre de mestres del 1979 és un glosador de glosadors. Un jove que glosa com pensa, que pren llum de na Pintora emmirallant-se en els vells i cantant des de l’avui més actual. Mateu ‘Xurí’, elegant, delicat, transparent, contundent, però, sobretot, valent. Assumeix amb coratge de compromís cívic una tasca ingent, la de liderar el sobiranisme de la terra on creix, la de donar veu pròpia a les ànsies de llibertat d’un poble, el seu poble, el nostre poble. Mateu Xurí assumeix la veu del poble que li brolla a cada mot, i ho fa com ho fan els líders de naixó: vencent les divisions, sumant, multiplicant si cal. I més. En positiu, com aquest article, on l’únic “no” que trobareu és aquest que acabau de llegir, tan lacònic i metalingüístic. Tan buit com inexistent. Així fa la feina Mateu ‘Xurí’: sense retrets i amb els ulls fits en la història per bastir ponts cap a futurs que ens ajudin a estar més segurs de ser qui som.

Poca cosa, certament, s’assembla més al Majoral d’aquell llunyà 1979 com el Xurí d’avui. A tots dos, cal que els saludem el coratge amb gratitud.

Més continguts de

El + vist

El + comentat