Aquests dies seguim els intents, infructuosos, de Pedro Sánchez per ser investit president del govern d'Espanya. Sánchez, perseverant com ell tot sol, ha demostrat que és capaç d'enfrontar-se a l'aparell del partit, personificat en la totpoderosa presidenta andalusa Susana Díaz, i de derrotar-lo. El president espanyol en funcions va agafar un partit socialista a punt de la desintegració i ara ja l'ha tornat a convertir en el partit majoritari en l'arc parlamentari espanyol. Ciutadans i Podem, marques blanques de dreta i esquerra respectivament, es veuen sempre arran del ‘sorpasso’, que no acaba de passar mai. La conseqüència de l'aparició d'aquests dos nous partits, però, ha suposat la fragmentació dels tradicionals grans grups parlamentaris, la impossibilitat d'assolir majories absolutes i, per tant, la necessitat, imperiosa, de negociar per governar.
El PSOE i Pedro Sánchez viuen, o han viscut fins ara, dins un nigul. Guanyar, els primers dies, fa riure. La rialla, a poc a poc, esdevé rictus prepotent i acaba, finalment, en un gest glaçat i aterrit. El costum (tan senzill fins ara, gràcies a les grans majories, encara que no fossin absolutes) de governar en solitari ha dificultat, també, i molt, aquestes negociacions. Fa la impressió que el PSOE s'ha deixat endur per l'eufòria electoral, sense ser conscient que Unides Podem no vol ser crossa, sinó que vol condicionar i corregir les polítiques socialdemòcrates (en el millor dels casos) del partit de Pedro Sánchez i Carmen Calvo. Molt poc diu a favor del PSOE que només els regionalistes càntabres hi votassin a favor i que la resta de grups es limitassin a l'abstenció. Molt poca feina, o molt mal feta, han fet el líder socialista i el seu equip negociador.
Es detecta una voluntat de cedir per part dels podemites. Pablo Iglesias s'ha marcat un #ArturMas i ha fet un pas al costat per facilitar la negociació. Un gest que l'honora i que deixa clar que el portell de la negociació continua obert de pinte en ample. O per ventura només està empès. Sobta, si més no, que si no hi ha Iglesias hi hagi d'haver Irene Montero... Unides Podem braveja de moltes de coses que, al cap i a la fi, acaba fent com fan els partits tradicionals. Els personalismes, les decisions orgàniques, les jerarquies i les bregues internes s'assemblen molt, massa, a les que ja hem vist sempre en la vella política.
Sigui com sigui, ens agrada que Echenique i companyia no tombin el collet davant el gegant socialista. Demanen ministeris amb competències i des dels quals puguin marcar o, quant i més, condicionar les polítiques socials, econòmiques i laborals del govern, una demanda que el PSOE ni accepta ni vol entendre. I la impressió, vist des de fora, és que els socialistes estan més disposats a cedir cadires i cotxes oficials que no polítiques determinants.
Tot això pel que fa al canvi de model en les polítiques socials. Una altra cosa ben diferent és la posició de Catalunya i el seu encaix, o desencaix, territorial amb la resta de l'Estat. Amb Unides Podem els déus han obrat novament el miracle català. És molt clar que ni el referèndum ni el dret a decidir no són una línia vermella per a Unides Podem, que té altres prioritats en el seu programa (altrament ben lloables, a parer meu). Pablo Iglesias és més que conscient que no podrà aconseguir mai formar part d'un govern espanyol amb segons quines propostes. I per això, com ha passat tantes vegades amb el PSOE, aigualeix el discurs identitari en sentir olor de poder.
Pel que fa a Catalunya, se'ns fa molt mal de comprendre que Junts per Catalunya s'oposi a la investidura de Sánchez i, en canvi, Esquerra Republicana, apel·lant a la responsabilitat, trobi que és tolerable que governi un partit que ha aplicat el 155 i que, a més, no fa absolutament res perquè els presos polítics surtin de la presó. En primer lloc, caldria reclamar la unitat d'acció que va menar fins a l'1 d'octubre i no perdre de vista que l'objectiu d'uns i altres és la proclamació de la independència. A estones sembla com si haguéssim normalitzat que dos homes de pau com són els Jordis romanguin encara avui tancats a la presó. I que hi romanguin també tots els membres del Govern de Carles Puigdemont que varen decidir no exiliar-se. A mi, particularment, i més cada vegada que els sent parlar, m'escarrufa.
Pel que fa a les Balears, hem hagut de veure com el futurible president espanyol ens fregava pels morros les inversions que ha fet i que farà a les Illes Canàries. No em crec, de cap de les maneres, que no tenguem prou xarxa social i política per tenir un representant propi, sense dependències externes, a Madrid.
Ara resten dos mesos de circ i bengales. Veurem si finalment hi ha govern de coalició o si, en canvi, cal repetir eleccions amb l'espasa de Dàmocles de l'extrema dreta damunt el coll. Mentrestant, tendrem la sentència del judici per l'1 d'octubre damunt la taula. I ens continuarà vessant la vergonya de pertànyer a un estat agressor, repressor i caciquista. Qualcú diria: "Paciència". D'altres fa estona que l'hem acabada.
