OPINIÓ

Utopia i pragmàtica

Els qui ens movem per la banda esquerra de l’arc ideològic i, encara més, per la banda superior d’una consciència nacional autocentrada, vivim de forma permanent enclosos en una dicotomia que ens turmenta.

Som fills de la utopia i creixem per esdevenir pares de la pragmàtica. Aquest és el nostre infaust destí. Jo que en la meva joventut vaig viure amb entusiasme l’arribada al Consell de Mallorca d’un protogovern progressista, embrió del primer executiu de Francesc Antich al Govern autonòmic, jo, deia, vaig ser també dels qui s’enorgullien que es posassin les bases de la casa museu Llorenç Villalonga a Binissalem, alhora que s’indignava per l’obertura d’un tercer forn a la incineradora de Son Reus. He anat molt enrere en el temps, però podria caminar fins avui.

Abans, però, una lleu explicació: ens preocupa, ens indigna i fins i tot ens repugna que governi la dreta de sempre, la dels interessos creats, la dels privilegis, la del robatòrum indiscriminat. Solem aguantar dues legislatures, màxim tres, de dreta rància i reaccionària. Amb entusiasme ens mobilitzam i tomam governs, cada vuit o dotze anys. Però... amb quin resultat. Hom voldria actuacions directes, ràpides, sense embuts, per part dels governs progressistes. Que fossin capaços de moure’s amb la mateixa contundència amb què ho fa la dreta quan governa, sense complexos. Però, ai las, no sol ser així.

Solen donar-se fins a tres supòsits: el primer és una ànsia d’actuació paralitzant. Es vol actuar, es vol complir el programa, però ja sigui per incapacitat, ja sigui per por, ja sigui per excés de zel i cura, aquell punt del programa no es compleix. És bo de fer, per exemple, pensar en el tren. Tres anys després de tornar al govern, ara n’hi ha que diuen que per a la pròxima legislatura (m’encantaria aquí una emoticona de perplexitat) duran el tren fins a Artà i no sols això, sinó que proposaran també que arribi a Llucmajor). Tot això quan en tres anys no s’ha mogut un dit perquè el tren arribàs fins a Artà.

El segon és la inacció. Sol ser vist, aquest supòsit, com un mal menor. Ja va bé que no facin res, almenys així aturam el devessell de despropòsit de la dreta. No feim autopistes, no urbanitzam costa verge, no tomam la Feixina, no canviam el model de televisió pública, no garantim la total reciprocitat de canals amb Catalunya... Vaja no tocam res del que ja hi havia, però ja va bé així, perquè encara podria haver estat pitjor.

El tercer dels supòsits, en canvi, sí que revolta: no sols patim l’ànsia d’actuació paralitzant, no sols sofrim la inacció, sinó que, a més, actuam com si fóssim la dreta que hem foragitat del govern. En nom de la responsabilitat (quina responsabilitat, deumeu?) els pròcers de la progressia illenca arriben a prendre decisions que, quan no són sorprenents tendeixen a ser indignants. Els ecologistes que ara governen al Consell de Mallorca, per exemple, són els qui, oh meravella, impulsen la construcció d’una autovia entre Llucmajor i Campos.

Sé, i ho dic de cor, i sense cap casta d’ironia, que els governs que tenim avui a Palma, al Consell de Mallorca i al Govern balear, fan mans i mànigues per dur a terme una actuació tan coherent com sigui possible amb els seus programes. Sé que s’han fet passes positives. Però és inevitable pensar que en molts d’aspectes les actuacions dels qui ens governen, recordem-ho, amb els nostres vots, són, si més no, decebedores. D’excuses, n’hi sol haver moltes: la lentitud de l’administració, les traves dels companys de govern, que aquesta àrea no és competència nostra, que la llei ho impedeix, que Europa no ho permet... De totes, ja se’n tenia coneixement, o se n’hauria de tenir, abans de les eleccions. Si no es pot, o no es vol, complir un punt d’un programa electoral, és tan fàcil com no posar-l’hi.

És per això que és sana l’existència d’una massa crítica, sovint jove, sovint irreductible, sovint irredempta, però també de vegades madura, asserenada i inconformista, que posi lluny, gairebé inabastable, el llumeneret blau de la utopia, perquè així puguem tenir sempre present d’on venim i on volem anar. És per això que també és sana la inclusió en governs i entitats d’elements d’aquesta massa crítica perquè puguin acostar-nos al llumeneret blau alhora que, ells mateixos, puguin comprendre que no sempre és fàcil arribar-hi. I és per això, també, que és sana l’arribada als governs de determinats personatges, perquè el poder ben sovint desemmascara els pobres d’esperit, els pusil·lànimes, els traïdors... I finalment, sense cap mena de dubte, també és sana la configuració de nous grups polítics amb opcions reals de representació institucional que facin de palanca als ja existents, de manera que ningú no pugui monopolitzar una determinada casta de votant només perquè a la seva esquerra no hi hagi res més amb cara i ulls.

En qualsevol cas, i remetent-me finalment al títol d’aquest escrit, la pragmàtica no hauria de ser mai una excusa per oblidar la utopia. Ans al contrari. Esser pragmàtics ha de significar, simplement, anar per feina, però sempre amb el llumeneret blau a l’horitzó. Esser pragmàtics no ha de suposar, en cap cas, desviar-nos del camí que inicialment ens havíem traçat. I això, desgraciadament, és un fet massa freqüent entre nosaltres.

Etiquetes

Més continguts de