OPINIÓ

Una aferrada pel coll ben autodeterminada

Ja s’han autodeterminat. En Pedro i en Pablo, talment els inseparables Picapedra, després de mig any de brega i de recíproca i intensa nitedat, n’han tengut prou amb dos dies per escenificar el que no ens deixaren imaginar mai, ni que fos remotament, des del 28 d’abril passat. Ara, més febles, consentits (que vol dir ferits, que vol dir conformats, que vol dir aviciats) han dit que ja està bé de comèdia. La primera accepció del DIEC2 per a l’entrada “autodeterminació” diu: “Acció de decidir per un mateix”. Això és el que han fet en Pedro i en Pablo. Saben perfectament que han pres una decisió en tant que representants d’un subjecte polític, que és Espanya, i que ells mateixos comprenen com a diferent, separat, apartat de la conflictiva, capriciosa i incomprensible Catalunya... No és el mateix estar d’acord que posar-s’hi. És bo de fer entendre’s amb qui ja t’avens, i amb qui tens unes diferències que saps perfectament que són salvables i, fins i tot, ínfimes.

Ara vendrà el temps del primer govern de coalició de la història de la presumpta democràcia espanyola. Mai ningú tan a l’esquerra com la gent d’Unides Podem havia format part del govern d’Espanya. Hi veurem la clàssica batalla entre el pragmatisme i la utopia, s’abaratiran somnis alhora que s’assoleixen fites fins ara inimaginables.

Sí. Però mentrestant hi ha un altre subjecte polític, que no reconeixen. En una cerca ràpida a Son Google he trobat un vídeo de Pablo Iglesias defensant el dret d’autodeterminació. No el dels pobles, no el del poble sahrauí, no el del Kurdistan, no el d’Escòcia, sinó el de Catalunya, així, explícitament. Les imatges són del juny del 2018, fa escassament un any. Avui, el pacte dels Picapedra també parla de Catalunya. En un document de deu punts, no és fins al novè que hi surt el conflicte territorial. Creació d’ocupació, lluita contra la corrupció, les pensions, la investigació, l’ecologia, la petita i mitjana empresa i els autònoms, l’eutanàsia, la cultura com un dret, la dona, suport a l’Espanya buida i despoblada. Aquests són els punts de l’acord programàtic. Els vuit primers. Alguns no es compliran. D’altres, de manera aigualida. I d’altres arribaran a bon port. N’estic alabat, perquè és el govern, ideològicament parlant, que voldria per al meu país.

Però alerta: no és fins al novè punt que es parla de garantir la convivència a Catalunya i, atenció, de “normalitzar-hi la vida política”. Una normalitat que s’encarreguen tot d’una de deixar clar que ha de ser constitucional, sense dir per res que es plantegin de modificar-la, a la punyetera constitució. Ja no se’n deu recordar, Unides Podem, del 15-M? Guarden per al punt desè la justícia fiscal i l’equilibri pressupostari, per deixar clar, entre d’altres coses, que el tema dels doblers també els cou.
És així que ara, amb un PSOE tocat i un Unides Podem afeblit, la dependència dels partits independentistes esdevé, més encara, inevitable. No fa gaire setmanes el president Quim Torra signava amb tot un seguit de representants de partits de les nacions que viuen un conflicte d’encaix amb Espanya un document defensant el dret d’autodeterminació dels pobles.

Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, la CUP, Bildu, BNG, MÉS per Mallorca i un bon grapat més de partits catalans, bascs i gallecs signaven aquest compromís. Un acord que no hauria ser paper rosat. Mai com ara l’independentisme havia estat tan definit, tan nítid, tan gran i, sobretot, tan decisiu. Aquest acord signat a Madrid hauria de servir perquè tots els independentistes de l’Estat prenguessin decisions de manera conjunta. Espanya jugarà a cercar la divisió, i és hora d’estar units. Que no ens facin els ous en terra, els nostres representants independentistes. No hi valen xecs en blanc. Hi ha presos polítics, un concepte que, com a mínim a la intimitat, Pablo Iglesias de ben segur que no tendria inconvenient a aplicar a Oriol Junqueras, Jordi Cuixart o Carme Forcadell. Hi ha un tracte vexatori d’Espanya envers Catalunya, hi ha un estatut que el vell socialisme, fanfarró i altiu, ja es va ocupar de fer passar per la plana. Hi ha l’extrema dreta. Hi ha la catalanofòbia. Hi ha, a la fi, l’ànsia del poble català per ser un subjecte polític de ple dret, conegut i reconegut arreu del món, en igualtat de condicions que la resta de pobles del planeta.

Són els de les porres contra les urnes i els votants, els qui venen a parlar-nos de convivència? Són els de la censura digital, els qui s’omplen la boca de concòrdia? Són els qui tanquen homes i dones de pau, els qui ens parlen de llibertat?

Que sàpiguen que la repressió que ens han aplicat com a poble no serà gratuïta. Llibertat per als presos polítics. Retorn de les persones exiliades sense por de represàlies. Reconeixement de Catalunya com un interlocutor vàlid, és a dir, com a subjecte polític. Reconeixement del dret d’autodeterminació i organització d’un referèndum legal perquè Catalunya pugui decidir si vol ser o no un estat lliure dins Europa. Això hauria de passar perquè no ens sentíssim enganats. Mentrestant, com fan ells, nosaltres també picarem pedra. I sortiran espires.

Més continguts de