OPINIÓ
Opinió 12/01/2018

Les caixes dels ossos

i
Antoni Riera Vives
3 min
Les caixes dels ossos

Aquesta setmana parlàvem a classe del doble sentit de la paraula ‘gravar’. I va sortir el concepte ‘tribut’. — Què és un tribut, profe? I vaig aprofitar per adoctrinar una micoia, ara que diuen que s’usa. Els vaig explicar que un tribut (sé que tribut, impost, taxa... són conceptes lleugerament diferents, però no vaig entrar en tant de detall) és un impost i que un impost és un pagament que feim els ciutadans cada vegada que compram (com ara l’IVA), o en consumir benzina, o alcohol, o tabac, o en cobrar la nostra nòmina de treballadors, o en pagar l’impost de circulació del cotxe, la taxa dels fems, la contribució per la casa on vivim o per la que tenen els qui en lloguen a turistes, o el que paguen els turistes per cada dia que dormen aquí... Vaja, que tot lo dia pagam imposts. — I a qui els pagam? — Els pagam a l’Estat. – I l’Estat per a què els empra? I aquí vaig continuar amb l’adoctrinament i els vaig dir que els imposts serveixen per a l’administració del bé comú. Tot el personal docent i no docent de les escoles i instituts, tot el personal sanitari d’hospitals i centres de salut, tots els funcionaris d’ajuntaments i consells i govern, tota aquesta gentada que fa feina per a tots nosaltres els ciutadans cobren dels doblers dels imposts, els vaig dir. I les escoles i els hospitals, i fins i tot les carreteres, també les feim amb aquests doblers. Tanmateix, no em vaig poder estar d’advertir-los que també hi havia polítics que de vegades s’aprofitaven d’aquests doblers i se n’embutxacaven qualcun. Però tranquils, no vaig dir noms, ni partits. No vaig dir Gürtel, ni Palau, ni Palma Arena, ni Son Oms. Ni Bárcenas, ni Rato, ni Matas, ni Munar, ni Millet. Ni espoli fiscal, vaig dir.

Però bé, tornem on érem. Pagam per tenir un bé comú administrat. Una idea que s’avé molt amb allò de l’estat del benestar. I ara, amic lector, pegaré a una altra banda: diumenge, per a vós demà, els familiars de catorze víctimes del feixisme del 1936 rebran els cossos dels seus éssers estimats assassinats fa més de vuitanta anys. Assassinats i fets desaparèixer. Assassinats i vexats en la memòria. Castigats en el record. Emmudits. Humiliats. Ara, vuitanta anys després, podran rebre l’adéu dels seus descendents, dels darrers fills que els queden vius, dels néts, dels nebots i renebots. Rebran digna sepultura dins les digníssimes caixes elaborades al taller de fusteria que Aproscom té a cal mai prou ponderat Sebastià Gaià, Garba. Aproscom, per als qui no sigueu del redol del llevant mallorquí, és una associació que fa formació escolar i professional per a persones amb discapacitat psíquica. Començaren amb una escola que du el nom, precisament, d’un republicà, mestre Joan Mesquida, preocupat sempre per la situació d’aquestes persones en un temps encara més difícil per a elles. Aproscom té en marxa una escola, un taller ocupacional, habitatges tutelats, una residència i diversos programes d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual.

I tornam al principi. El bé comú, aquell que s’administra i es finança amb els doblers que hi hem aportat tots els contribuents, ha de tenir, a parer meu, com a prioritat davantera l’atenció a les persones que més ho necessiten. El sistema no arriba on hauria d’arribar. El sistema, per tant, és deficient. Citaré només quatre entitats de les moltes que en el nostre redol s’han creat per pal·liar els dèficits (palmaris, ignominiosos) de l’administració pública: la mateixa Aproscom, per a persones amb discapacitat intel·lectual; Estel de Llevant, per a persones amb problemes de salut mental; Aprop, per a persones malaltes de càncer; i l’Alberg de Transeünts de la Fundació Trobada, per a les persones manacorines sense sostre. No deixa de ser curiós que l’administració garanteixi l’atenció a la generalitat i es descuidi, precisament, dels qui no entren dins el paper ‘estàndard’ que els asseguri una qualitat de vida òptima i sense dependències. Ja va bé que facem escoles, i hospitals. Però no convendria primer assegurar-nos que els qui més ho necessiten són atesos en condicions òptimes? Tenim una societat madura, capaç de generar els recursos que una administració malalta bandeja i que, en el millor dels casos, es limita a subvencionar. Un bé comú valent i ben administrat hauria de generar per ell mateix la cobertura de totes aquestes necessitats. Molt de camí queda per fer, si volem assolir, idò, els ideals dels lluitadors republicans del 36.

En qualsevol cas, avui, a la fusteria d’en Sebastià Garba, al taller d’Aproscom, hi fan feina una dotzena de persones i han estat ells, amb les seves mans, els qui han donat forma a les caixes de la dignitat, les caixes que albergaran les restes dels qui, fa vuitanta anys, moriren defensant la llibertat, la modernitat, l’abolició de privilegis, l’accés universal a la cultura i a la sanitat, la igualtat d’oportunitats: la justícia.

stats