Com deu ser el país on vivim

Com deu ser el país on vivim que aquests dies passats el que ens ha mantengut entretenguts (a nosaltres i als diaris més llegits) hagi estat un presumpte idil·li (altrament dit “relació impròpia”) de la màxima autoritat eclesiàstica de l’illa amb una fetigressa (sic) de la seva congregació, perquè es veu que sí, que més que combregar, es congregaven; vaja, que es reunien i s’enviaven suculents missatges de whatsapp i arribaren, fins i tot, a regalar-se uns anells gravats amb el camí enrajolat i enrojolat del seu amor prohibit. El fet desperta curiositat, si tenim present que l’església catòlica ha volgut controlar els seus súbdits a través de la moral i la repressió sexual. Qui ho explica més bé és Jaume Santandreu: “La millor forma de tenir controlat un home és agafar-lo pels ous”. Cosa sap, el capellà Collet, de les falsedats i impostures que imperen per dins la casa santa catòlica. I tanmateix, qui triomfa sempre, qui guanya finalment és l’amor, l’instint, la passió. Que punyetes, senyor bisbe, no canvieu els bous, que plorin els banyuts del món! Tanmateix, ara el mal (què hi ha de mal, en dos cossos que es desitgen?) ja està fet...

Com deu ser el país on vivim, que ens conviden a eleccions per triar una gent que ens representi a les més altes instàncies de l’Estat i resulta que votam els dos partits de sempre més dos de nous que també ens arriben de Madrid. I que els partits d’aquí, els que haurien de representar les nostres illes, els que haurien de denunciar les mancances de la nostra insularitat, l’escàndol de l’espoli fiscal que patim i la persecució colonial de la llengua i cultura pròpies del país, no sols no han obtingut representació a Madrid, sinó que s’han vist superats per un partit de nova planta que amb prou feines té infraestructura aquí i que s’alimenta, purament, de l’espai televisiu que, mira per on, li ofereixen a les cadenes privades espanyoles. Que Ciutadans hagi més que duplicat en vots MÉS, i que MÉS i El Pi junts no arribin al nombre de vots del partit d’Albert Rivera és un tema. Diguem-ho així: és un tema.

Com deu ser el país on vivim, que quaranta anys després de mort el dictador Franco, encara mantenguem excremències vergonyants de la mida del bunyol de la Feixina, i no sols això, sinó que ens rabegem en un mar de dubtes administratius i legals. En un país lliure i de democràcia sana, l’eliminació de símbols i monuments que enalteixin el feixisme no hauria de ser una decisió política que depengués del batle de torn, sinó que haurien de ser els jutges, legislació en mà (una legislació acordada i consensuada pels polítics i ratificada pel poble sobirà), els qui sentenciassin en contra d’aquesta vergonya ignominiosa.

Com deu ser el país on vivim, que els mateixos que l’habitam n’espoliam tot bé natural fins a deixar-lo exhaust. Després del boom constructor dels anys seixanta i setanta, a arenals, sistemes dunars, caletes de muntanya, parets de torrenteres i altres tresors que jamai no recuperarem, l’afany espoliador de territori, l’ànsia insaciable de riquesa efímera, va fixar la seva mirada en els béns que sabia encara resguardats. La pressió del poble va fer salvar petits reductes, espais molt fràgils que encara avui, i sempre, resten en perill: el Trenc, Cabrera, les cales verges de Manacor, la Dragonera, els Canons d’Artà, la Punta de n’Amer, són símbols de victòries petites per a lluitadors gegantins. Tanmateix, la pressió turística i humana sobre aquests indrets s’ha fet insostenible. Tristament conegut és el cas de cala Varques, una platja verge manacorina promoguda i publicitada sense pietat i avui massificada com qualsevol altre espai arrasat per grues i retroexcavadores. Aquests dies és notícia, també, la platja de Son Serra, on l’Ajuntament de Santa Margalida vol treure a concessió la instal·lació de xiringuitos de platja. A quins obscurs interessos pot respondre una decisió com aquesta? Qui serà, el concessionari d’aquests negocis? Els doblers, que quedi clar, ja estan fets, i s’han fet damunt l’esquena malmesa de la vella terra. D’hotels, ja en tenim. De cafeteries i souvenirs, més que no en voldríem. Cal, de veres, embrutar el que hem sabut conservar amb negocis de dubtós profit i lucrativa utilitat? Caldrà esperar que la pressió dels veïns del redol faci recapacitar els qui ara comanden a Santa Margalida.

Deixem descansar la terra, deixem descansar el país. I malavegem nosaltres per estimar com vulguem, per ser nosaltres mateixos, per recordar amb dignitat els nostres referents democràtics i per servar la terra com qui serva un solc molt dret, sabent que el tornall és l’infinit. Molts d’anys a tots!

Més continguts de

El + vist

El + comentat