OPINIÓ

El nostre Frankenstein es diu llibertat

El tità Prometeu va sacrificar un gran bou i el va dividir en dues parts. A un costat hi posà el ventre del bou, ple de la carn de la bèstia, la pell i les vísceres. A l’altre, els ossos coberts amb el greix molt gustós. I donà a triar als déus la part que els enllepolís més. Zeus trià el greix, però en veure que davall hi havia només els ossos, entrà en còlera. El pare de tots els déus castigà els homes prohibint-los el foc. Indignat per la injustícia, Prometeu va pujar a l’Olimp i va fer prendre una canyaferla per retornar el foc als homes. Zeus, en veure l’actitud desafiant del tità, l’encadenà a una roca al cim del Caucas i encomanà a una àliga que anàs cada dia a devorar-li el fetge, atès que Prometeu, essent tità, era immortal i el fetge li rebrotava a cada jorn.

Mary Shelley va posar de títol a la seva novel·la 'Frankenstein o el modern Prometeu'. Per què? Víctor Frankenstein es va proposar l’empresa titànica de crear vida, un privilegi que només era a l’abast dels déus. Prometeu va desafiar Zeus robant-li el foc que havia prohibit als homes. Zeus va castigar Prometeu a la tortura diària de l’àliga rosegant-li el fetge. Els déus castigaren Frankenstein amb la mort de tota la seva família.

La cultura del carrer s’ha fet seves dues imatges falses, o si més no distorsionades, del mite de Frankenstein. La primera ha estat atribuir el nom de Frankenstein al monstre, quan en realitat Frankenstein era el llinatge del seu creador. La segona ha suposat l’enaltiment de la monstruositat aparent de la nova criatura per sobre del seu cor noble, de la seva bondat infinita, de la seva innocència pura.

Aquests dies ha renascut el mite de Frankenstein en boca de Mariano Rajoy, el ja expresident espanyol capaç de fer vuit hores de bar per no haver d’escoltar ni debatre amb els qui no pensen com ell. Rajoy, l’home que digué que els catalans feien coses, l’home que parlava dels veïns del poble i del batle dels veïns, l’home dels filets de plastilina, el president del plasma, el qui demanà per l’europea. Rajoy té por del monstre, al qual anomena Frankenstein, com la falsa creença popular. Diu que el nou executiu de Pedro Sánchez serà un govern Frankenstein, configurat per l’acord contra natura del PSOE de sempre (ha canviat res Pedro Sánchez, d’un partit que abans que socialista, i abans que obrer és, sobretot, espanyol?) amb el Pablene d’units podem fer xalets i amb la catefa de partits, partidius i partidetxos d’arreu de la socarrada pell de brau espriuana.

D’entre tots, el particular Prometeu que pren el foc als déus per fer cobrar vida al monstre és el PNB, el partit conservador i ultracatòlic basc que fa dos dies donava suport als pressuposts de Rajoy sense que s’hagués retirat l’article 155 i que ara fa davallar tots els llamps del cel per enrampar el nou govern amb l’energia enverinada d’uns pressuposts aliens.

Pedro Sánchez és Víctor Frankenstein. Pedro Sánchez és qui demanava fa dos dies, també, que es baratàs el codi penal perquè rebel·lar-se pacíficament fos delicte, o perquè un tuit d’un president afirmant que és “evident que vivim ocupats pels espanyols des del 1714” sigui considerat supremacista, racista i xenòfob i, per tant, objecte, també, de delicte. Pedro Sánchez té ara una nova família política, que corre el mateix perill que la família de Víctor Frankenstein. Li fugiran, despareixeran, s’esfumaran, si no fa bonda.

El nou president espanyol ho és per la gràcia, gratitud i gratuïtat dels partits independentistes catalans. Ve de nou. Generalitat intervinguda. President a l’exili. Consellers a l’exili. Diputats a l’exili. Militants de la pau i el civisme tancats a la presó sense judici. Presoners polítics sense judici. L’escàndol és majúscul dins l’Europa (presumptament) democràtica. Pedro Sánchez és el que va permetre el 155 i és el que va comportar, quan no les va aplaudir, totes aquestes actuacions. Ara li hem dit que sí per dir que no a Rajoy. Cal esperar que aquest sí incondicional sigui més una patata calenta o una poma enverinada a la gola del llop espanyol. Cal esperar que nosaltres siguem capaços de seguir el nostre camí i de no oblidar que els afronts espanyols ens han arribat sempre tant de la cara més agra com de la cara més amable. No cal esperar-ne res, en clau nacional, d’aquest PSOE. Cal que anem a la nostra perquè nosaltres, dins aquest Frankenstein de les Espanyes hi tenim poc a pelar. Nosaltres no som la fera, ni volem ser part del monstre. Nosaltres som poble i hem de transitar cap a l’harmonia de ser qui vulguem ser en llibertat. Cal negociar. I cal una sortida pactada, però sense perdre de vista cap dels greuges ja seculars, cap dels enganys, cap dels abaratiments. Actuarem sense rancor ni odi, sinó amb tot l’amor propi en el camí sense retorn on ens hem instal·lat. I sí, mantendrem la flama d’aquesta nova vida nostra.

El nostre monstre bonhomiós de Frankenstein es diu llibertat.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat