OPINIÓ

La presumpta immunitat moral de l’esquerra

Vivim en un món de clixés, llocs comuns, generalitzacions, frivolitzacions i frases fetes. Dins l’arc ideològic, aquests prejudicis també estan a l’ordre del dia. La dreta és corrupta, mancada de valors, agressiva. L’esquerra és un paradís de bonisme, una gent que no fa mai les coses per mal, i que si li surten malament demana disculpes. Sol passar molt sovint que qui pensa a l’esquerrana se sap posseïdor d’una superioritat de raonament, tenidor d’una immunitat moral en tot el que faci perquè, si li ha sortit malament, ha estat, sempre, sense voler.

Aquests, lector amable, són els clixés. Les realitats, tanmateix, són molt diferents. L’entrada al Govern d’una alternativa al desastre esdenvingut els darrers quatre anys a les Illes Balears amb les maneres autoritàries i el fons autocràtic de José Ramón Bauzá va suposar inicialment una alenada d’aire fresc que feia albergar esperances a molts de ciutadans entorn de canvis reals en les polítiques i també en les maneres de relacionar-se dels nostres governants amb el conjunt dels ciutadans.

Aviat, però, es va veure que la il·lusió s’esvaneix com un castell de fum dins un bar de nit qualsevol. I aleshores sobrevé el dubte primigeni: com ha d’actuar el militant, el votant, el simpatitzant, o simplement el qui no volia el que hi havia abans i reclamava, sovint a crits, un canvi? Les tendències sobre aquesta qüestió són clares: d’una banda els qui avalen ulls clucs la gestió del nou govern i excusen amb els arguments més rocambolescs imaginables, capaços d’arribar a justificar accions equiparables a les de l’anterior govern o si més no inaccions que fan que les coses continuïn igual de malament com estaven, i ho fan només perquè qui hi ha al govern són gent “bona gent”, són gent “dels nostres”. És, tornant als clixés apuntats inicialment, una espècie de bondat pressuposada, una seguretat indubtable de la categoria moral del qui ens governa, que l’excusaria de qualsevol malifeta. Si no poden posar el 33 i el 3/24 és perquè han de superar tot un seguit d’esculls legals i tècnics; si no poden posar el tren és perquè Madrid no dóna els doblers del conveni ferroviari; si no poden reduir les ràtios a les escoles és perquè ve marcat de Madrid; si no poden entrar al Ramon Llull, si no poden, si no poden. La cosa, per als seguidors d’aquesta primera tendència, es resumeix en això: “Si no ho fan, és perquè no poden”. I si no poden, doncs, per què governen, o per què digueren que ho farien quan encara no governaven, si sabien que no podien? Si ho deien era, és clar, perquè no podien saber que no podrien. Aquestes darreres preguntes són les que fan els altres: els impacients. En tot hi ha matisos, però els impacients es queixen, són un corc, són una cançueta repetitiva i cansada, insistent, una veu de la consciència, un far que guia, o que crispa, segons qui en vegi la llum. Entre els impacients també hi ha diferents classificacions: els qui es basen purament en la seva consciència i miren d’opinar defugint apassionaments, fílies, fòbies i partidismes, els qui formen part d’algun dels partits del govern però esperaven que a ells o a algun amic els caigués algun confit en forma de càrrec, i finalment els dels partits situats a l’esquerra del Govern que han quedat fora del repartiment de cromos i han perdut qualsevol capacitat d’influència sobre l’acció de govern.

I entre tot això, ara resulta que el Govern de la nova política té una vaga convocada per part de l’Assemblea de Docents. Els qui durant els quatre anys anteriors es feren fotos amb les camisetes verdes ara no entenen que qualcú dels “seus” encara en pugui dur. Dos fets semblen, a primera vista, primordials per comprendre la postura de l’assemblea: el primer, la manca de voluntat negociadora del conseller March, que fins que no ha vist les orelles del llop vaguista no ha considerat oportú parlar amb l’ànima d’unes mobilitzacions que revolucionaren tot un poble i tomaren un govern; el segon, la inacció i la passivitat d’una Conselleria que, de moment, prorroga més mesures de l’anterior règim que no n’impulsa que les reverteixin. A més, la jugada de tancar un acord amb els sindicats ignorant l’opinió (contrària) de milers de docents que havien votat en la consulta convocada per l’assemblea de docents entorn, precisament, de la proposta d’acord de la Conselleria, és, més que una inacció, una provocació.

Ni Francina Armengol, ni Martí March, ni els muts companys de govern de MÉS tenen cera del corpus. Ser qui són, ser de qui són, i tenir les idees que diuen que tenen no els eximeix de la responsabilitat de no fer el que havien dit que farien (parafrasejant l’inefable Bauzá).

Més continguts de

El + vist

El + comentat