OPINIÓ
Opinió 03/02/2017

La riquesa del món

i
Antoni Riera Vives
3 min

L’any que acabava la carrera encara tenia cabells, i duia una arracada. Me’ls fermava en una coa arrissada baixa. Aquella primavera tenia l’encàrrec de fer, per a l’assignatura d’Història de la Llengua, un treball. Vaig fer una recopilació dels malnoms de Son Carrió. Com que, els caps de setmana, els passava a Porto Cristo, arribava a Son Carrió en bicicleta de corredor, amb 'culotte' i mallot, arracada i cabellera arrissada. Anava casa per casa, a porta freda, que diuen els comercials. I demanava quin malnom tenia aquella família. Aviat tot el poble en va anar ple: “Que no ha vengut per ca vostra, encara, el de la monya?”. Vaig trobar gent amable i amatent. Però la impressió general va ser sovint de desconfiança. Alguns, en veure aquell “esperpent”, aquell “extern a la tribu”, aquell que “no era dels seus”, començaven la conversa en espanyol, responien les preguntes amb monosíl·labs o, en el pitjor dels casos, tancaven la porta pels morros a l’estrany visitant, amb amenaces, en qualque cas, d’avisar la policia.

La majoria era gent d’edat, amb estudis bàsics, amb un món que, moltes vegades, no traspassava més enllà de Manacor com a lloc de visita ocasional. Eren la imatge, quan em veien, de la por, de la desconfiança, de la sospita infundada, del prejudici, al cap i a la fi. La mateixa por, la mateixa desconfiança, la mateixa sospita infundada, el mateix prejudici que tenien amb mi sovint al carrer, a les festes o als aeroports els policies i altres agents dels cossos de seguretat. Cercaven coses que ni consumia ni traficava, ‘malgrat’ les meves pintes.

Als Estats Units, Michael Moore va pronosticar fa pocs mesos que Donald Trump guanyaria les eleccions. Molts se n’han escandalitzat, d’aquesta victòria, i l’han vista com una anomalia electoral, com un mal grip que s’haurà de passar, però que és aliè al poble americà. Perdona? Aliè al poble americà, has dit? Donald Trump ha guanyat les eleccions amb un discurs desacomplexat que no s’amaga de res (o sí, ja ho veurem), amb un discurs que diu el que vol sentir aquesta por de què parlava abans per deixar de ser por. Els americans que han votat Trump tenen por del que no coneixen, tenen por del que tenen dins ca seva, tenen por de les dificultats per arribar a final de mes, tenen por del terrorisme islamista, tenen por dels negres, tenen por de les dones. I la por, quan no la canalitzam com pertoca, esdevé odi. El nou president americà ja ha pres les primeres mesures, com per exemple la de no deixar entrar al país les persones naturals d’una catefa d’estats que m’estalviaré enumerar. Això és el que han votat els americans. Exclusivisme, apartheid, privilegis per als de dins, vexacions per als de fora, Amèrica per davant de tot. Avui que és fresc, el president ja ha avisat els iranians i Corea del Nord que juguen amb foc. Certament, espanta pensar que un personatge amb uns esquemes vitals basats en la competitivitat extrema i en un maniqueisme malsà pugui tenir a les mans no sols el futur del país més poderós del món, sinó el que n’és la conseqüència més directa, el futur del planeta complet.

A mi, però, el que em fa por de bon de veres és aquesta classificació entre humans basada en la simple aparença, en el prejudici. Els moviments feixistes europeus dels anys trenta començaren així. Una depressió econòmica. Una por generalitzada. Una necessitat de projectar-la. Un líder hàbil que la vehiculi en profit propi. Un boig que l’executi. I a partir d’aquí, vestir de solució la discriminació, el rebuig, l’insult, la separació, la segregació, la deportació i, finalment, l’eliminació de la diferència que fa nosa.

Dia 27 de gener es compliren setanta-dos anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz, a Polònia. Ens cal esperar que el poble americà (i tots els pobles del món que es trobin en situacions semblants) sigui capaç de reflexionar, de comprendre que aquest no ha de ser el camí. Que el prejudici envers les persones diferents mena irremeiablement al desastre, a la convivència impossible, a la justificació de l’injustificable, a la paranoia i al caos. Ve de nou, i molt, que tants anys després de conviure els uns amb els altres, continuem caient en els mateixos llocs comuns de sempre, sense comprendre que és en la diferència on rau la riquesa del món.

stats