Políticament incorrecte
Queixar-se i no fer res s’ha convertit en un esport nacional en molts dels països que coneixem. Mirar la TV i quedar-se impassible davant les injustícies que veus a la pantalla o les que t’envolten sembla que és un comportament socialment acceptat
El Papa de Roma visita les Filipines i una nena li fa la pregunta que jo sempre he tingut al cap: si Déu existeix, per què deixa que nens innocents siguin víctimes de xarxes de prostitució, de narcotraficants? El 'sant Pare' no té resposta. Ciutadans francesos matant compatriotes en nom de la religió. Ciutadans saudites empresonats, flagel·lats i multats per tenir un blog d’opinió, com en Raif Badawi. Nenes nigerianes segrestades per milícies armades, pobles arrasats pel mateix grup en nom de l’Islam. La població palestina massacrada davant les càmeres de televisió. Al costat de casa nostra, a Ucraïna, bombes, conquestes del territori, invasió d’un estat de dret.
Però en quin món vivim? On està el respecte per l’ésser viu que tenim al costat? Què passa amb els nostres governants, escollits amb els nostres vots, que ni s’immuten davant aquestes atrocitats? O és que hi ha massa interessos econòmics pel mig que 'recomanen' mirar cap a un altre costat, deixar que es torturi gent innocent, s’arrasin cultures i es faci desaparèixer qualsevol rastre de pensament políticament 'incorrecte'?
Què vol dir 'políticament incorrecte'? Significa que 'no toca'? I per què 'no toca'? Pot ser perquè s’ha de deixar passar per alt comportaments inapropiats per obtenir rèdits personals en nom del bé del país? Ara vénen eleccions tant en el país dels Pirineus (on sols té dret a vot un terç de la població), com en l’estat sense nació veí. Ara és el moment de dir prou i comprometre’t amb el teu propi futur. Ara és el moment de parar de lamentar-se i passar a l’acció.
Com en tot projecte, marca’t uns objectius, planifica i busca estratègies per aconseguir-los, posa-les en pràctica, rectifica, optimitza i torna a avaluar. Parla menys i mou-te més. Les paraules se les emporta el vent, els fets romanen en la memòria. Tu tries ser el protagonista de la història del teu país o ser un subjecte passiu que no aporta res al seu entorn.
En el meu cas, el meu cor està dividit entre dues vessants d’una mateixa serralada, però a una de les dues bandes està clar que no li importa gens quines aportacions li puc fer ja que no deixa votar els seus ciutadans, els qui ajuden també a fer gran el país, fins al cap de 20 anys de residir-hi. Així doncs, prepara’t Catalunya, que vinc! Penso escriure el meu futur i el teu (si tu no t’atreveixes).
