Ningú m’ha regalat res
Després de 15 anys al país sí que vull regalar alguna cosa. Vull fer un agraïment a les persones que no m’han regalat res però si que m’han ajudat molt
Fa 15 anys que vaig arribar a Andorra i mai ningú m’ha regalat res. No és que no m’hagin fet regals els meus amics i familiars, em refereixo al que he aconseguit en aquests 15 anys. En un país en què moltes coses funcionen per amiguisme, per cognoms o per endolls, jo tinc la sort de poder dir que tot el que he aconseguit ho he fet per mi mateixa. Amb el meu coco.
Vaig arribar en un bus el mes de gener del 2001. Sola. No tenia ni idea de català. Potser sabia dir 'Adéu'. Res més. No tenia cap carrera, cap estudi, però sí moltes ganes de menjar-me el món. Tenia 18 anys.
M’he passat aquests 15 anys estudiant i 'currant'. I insisteixo, ningú m’ha regalat res. Em vaig apuntar a la UOC, a distància i en català. Em vaig treure el nivell B de català al cap de tres anys de residir a Andorra. M’he tret el Grau d’Humanitats, el curs d’educador esportiu a l’EFPEM, i infinitat de cursos més. I segueixo estudiant actualment. No puc parar. Ho faig per mi i pel país que m’ha acollit.
He treballat de guia als Museus Nacionals, després de passar un edicte. També he fet de periodista i de comunicadora en general, per no enumerar el munt de feines relacionades amb el món de la comunicació que he fet. Col·laboro a la ràdio, en diferents programes. He estudiat francès, una llengua importantíssima per Andorra. Així que el pròxim que em digui: quina sort que tens! Li contestaré això mateix: a mi ningú m’ha regalat res.
Després de 15 anys al país sí que vull regalar alguna cosa. Vull fer un agraïment a les persones que no m’han regalat res però si que m’han ajudat molt. Indiscutiblement el primer 'gràcies' és per a la meva parella. Tot just el vaig conèixer quan vaig arribar al Principat. Ell, tot i que no ho sap (o potser sí), ho és tot. No és només el pare del nostre fill. És la meva vida, juntament amb el Pau, el nostre petit!
En segon lloc, a les meves amigues gafes. La Cinta i la Irene. S’han convertit en un pilar de la meva vida. Més enllà d’una simple amistat, tenim quelcom especial que ens uneix.
La Regina m’ha ensenyat l’amor per l’art del país. La Carla, i també l'Eli i la Sònia, m’han demostrat que encara que passin mesos sense veure’ns l’amistat continua com el primer dia. La Nídia m’ajuda a somiar desperta. La Daina i la Max que les persones ens equivoquem, però l’essència és el que finalment és important. L’Andreu per mostrar-me que un client pot arribar a ser un gran amic i el 'Coro' a ser exigent i responsable amb la feina.
I finalment vull agrair especialment i, sobretot, a la Marta, la Maria i l’Albert (i també a l’Àlex i al Jordi) per haver confiat en mi i per ajudar-me a convertir-me en el que avui sóc. Amb vosaltres he après moltíssim, hem passat moments molt durs i moments molt bons, però gràcies en conjunt per tots aquests aprenentatges.
També tinc una menció (però no donaré noms, perquè si ho estàs llegint, ja saps que ets tu), a totes aquelles persones que s’han portat malament i injustament amb mi. Que m’han intentat enfonsar. Mira ara on estic jo i mira’t a tu. Però sense rancúnia, gràcies de tot cor, perquè m’heu servit per saber que no vull ser com vosaltres. Ni de bon tros.
En conclusió, crec que m’ha anat molt bé sense que ningú em regali res. I vull seguir així. Que passin els anys, mirar enrere i poder dir que tot el que tinc, m’ho he guanyat i que ningú m’ha regalat res.
(Ho sento, tots no hi cabíeu, en aquest escrit haurien d’anar més noms!)
