un aspecte de la censura institucional que sembla que últimament s’ha posat de moda en el sistema judicial és el de la perversió dels delictes d’odi per utilitzar-los per perseguir qualsevol ideologia. Tot i que es varen planejar per protegir els col·lectius susceptibles a la discriminació, els més vulnerables, ara es pot fer servir l’epígraf de delicte d’odi per castigar o agreujar les acusacions contra qui insulti un policia, per exemple. Una figura d’autoritat, armada i amb placa rep el blindatge judicial que s’havia plantejat, d’entrada, per als col·lectius blanc de la xenofòbia, el masclisme, l’aporofòbia i l’homofòbia, entre d’altres plagues d’intolerància.
Aquesta perversió és especialment perillosa perquè, amb un efecte bumerang, pot acabar blindant encara més els grups que, per defecte, ja estan més protegits. I tot això mentre, alhora, els crims del franquisme continuen sense perseguir-se i es pot fer apologia pública del jou i les fletxes, de les banderes amb pollastre incorporat i d’altres símbols autoritaris.
La rèmora de no haver trencat mai amb el franquisme, sinó tan sols d’haver-ne transitat, afecta encara tot el sistema. La llibertat d’expressió n’ha sortit tocada, però el passat dictatorial afecta molts altres aspectes de la societat. Serà difícil que aconseguim una legislació antiodi justa i que protegeixi de veres contra la discriminació sense rompre abans, i de veritat, amb el franquisme. El temps no ho arregla tot i, si es barreja amb l’oblit, pot condemnar-nos a tornar a patir maneres de fer que no fa tant que són passat. A alguns que tot just comencen a sortir de l’armari on s’havien amagat, sembla que els agradaria.
