No ho digueu a ningú, però anar a nedar a les zones de sa Ràpita d’on no n’han tret la posidònia és un plaer. S’hi està tranquil. Mentre hi ha gent que s’amuntega en platges on és difícil trobar un forat per a la tovallola, a sa Ràpita hi ha espai –sobretot cap al tard, a l’hora que en diuen dels mallorquins. S’hi pot llegir sense sentir música a tot volum sonant en algun mòbil, ni els crits d’un ramat d’adolescents, i fins i tot s’hi pot prendre el sol amb la relativa intimitat de no tenir ningú més a una vintena de metres al voltant. I tot això cal agrair-ho a la posidònia, i als que se’n queixen, escampant vídeos on l’exhibeixen com si fos brutor i la critiquen amb cara de fàstic.
La posidònia és un bon matalàs on estirar-s’hi a fer horeta i costa menys de fer net de la pell que l’arena que es fica pertot arreu. També és divertit veure com els nins, sovint amb manco manies que els adults, juguen a rebolcar-s’hi, perseguint-se fets mòmies de color verd marronós. Forma part de les nostres platges, com l’arena, com l’aigua clara. I ho ha de continuar fent. Alguns no ho veuen així i defugen les platges on s’acumula. Perfecte. Més tranquil·litat per als que sabem gaudir-ne.
El Govern no ha prohibit en cap moment que es retiri la posidònia a l’estiu, tan sols cal demanar permís i fer-ho seguint una sèrie de normes, per exemple, sense fer malbé la platja amb excavadores. N’hi ha que no ho han entès, o ho fan veure, i escampen mentides per les xarxes socials venent-ho com una tragèdia. Però els turistes no deixaran de venir perquè hi hagi munts de posidònia en algunes platges, i els que ho deixin de fer potser no convé que vinguin, perquè queda clar que no coneixen ni respecten el lloc que s’han plantejat visitar.
