ERROR 403

Resignar-nos a renunciar als nostres drets

Toc de queda, estat d’alarma, confinament perimetral, quarantena, restriccions de mobilitat, distància social, limitació del dret de reunió, prohibició d’activitats... Tots aquests termes fins fa pocs mesos només els podíem sentir en sèries i pel·lícules distòpiques. Alguns també els podíem llegir als llibres d’història, però en tot cas ens quedaven molt lluny. Ara ens hi estam acostumant. Formen part de la nostra realitat diària, com les mascaretes, i correm el perill d’acostumar-nos-hi.
Encara queda pandèmia per estona i és probable que la covid-19 ja no desaparegui, que senzillament trobem una manera de conviure-hi tal com fem amb la grip i moltes altres malalties. I també pot ser que quan això passi ja ens hàgim resignat a renunciar, per sistema, als nostres drets. Si no vigilam, acabarem sortint del forat del coronavirus dins un estat més paternalista, autoritari i constrictor.

Pot ser que per ara, per responsabilitat i solidaritat, hàgim de continuar renunciant. Però cada vegada que ens tallin un dret ens hauríem de preguntar si és raonable, abans d’acceptar-ho sense pensar-hi. I, sobretot, l’hem d’apuntar a la llista de drets per recuperar. Perquè abans de la pandèmia molts lluitàvem per una societat més justa i igualitària, i a mesura que en sortim no podem acceptar cap passa enrere.

La manca d’habitatge digne i assequible no ha desaparegut. Com la desigualtat, el racisme institucional contra els migrants, l’espionatge massiu per part de grans agències internacionals, el nostre sistema judicial disfuncional i l’autoritarisme que nega el dret de l’autodeterminació. Tot això existeix, amb pandèmia o sense, i el virus no ho ha arreglat.

El + vist

El + comentat