L'estratègia de tensió, una altra vegada

Hi ha formacions polítiques que, anunciant que intenten aturar la violència, la promouen. Aquest és el cas del piròman de la Casa Blanca, tal com es pot comprovar en l'actual escalada de protestes als EUA. Donald Trump atia el foc de les barricades prometent més repressió mentre s'acumulen les proves que assenyalen que la mort de George Floyd va ser un assassinat policial. En lloc de prometre una investigació a fons i una reforma dels cossos policials per aturar el racisme que hi perviu, amenaça els governadors d'enviar-los l'exèrcit si no són prou contundents aixafant les protestes. Espera que tot això l'ajudi a superar la crisi per la seva gestió de la pandèmia, que l'hauria deixat tocat davant de les properes eleccions. 

Aquesta política, d'encoratjar el conflicte violent en lloc de suprimir-lo, té un nom: estratègia de tensió. I no és nova. A la Itàlia dels anys seixanta als vuitanta algunes organitzacions d'extrema dreta -que encara cal aclarir fins a quin punt estaven vinculades amb certes autoritats- varen arribar a l'extrem d'aplicar directament la violència. Ho feien amb una xarxa d'estructures clandestines que podria haver arribat a molts altres països d'Europa. Trump no necessita la clandestinitat: té l'exèrcit i la pressió política damunt dels governadors. 

A un altre nivell, amb uns recursos més pobres -per ara- i una eficàcia més que dubtosa, l'extrema dreta d'aquí segueix el mateix esquema de fomentar la tensió. Intenta promoure l'odi amb l'excusa de la pàtria i, fent veure que defensa la pau, impulsa la discòrdia i l'enfrontament. La imatge d'un dirigent populista i extremista circulant per les Avingudes de Palma dalt d'un jeep militar farcit de banderes i saludant amb la mà dreta no evoca pacifisme ni voluntat d'entesa, per exemple. És difícil dubtar que pretenguin promoure la confrontació per aprofitar la crisi del coronavirus. 

El + vist

El + comentat