DirectorAquest 10-N ha revelat que a les Balears hi ha 77.000 votants de l’extrema dreta. Votants de Vox. Tan sols fa cinc anys, a les eleccions europees de 2014, tot just eren 4.000 vots. En aquell moment encara hi havia qui es pensava que Espanya era una anomalia com a estat de la Unió, perquè no hi havia extrema dreta a les institucions. Però no era veritat, els extremistes hi eren, només s’amagaven sota l’estora.
El PP ha estat durant molts anys el refugi de l’extrema dreta, aixoplugada sota un paraigua que la camuflava i, alhora, la satisfeia raonablement. Per això els populars han oscil·lat durant dècades entre el conservadorisme paternalista i el liberalisme caníbal, passant per la defensa de la religió catòlica, el regionalisme folklòric, el centralisme, el rebuig als estrangers pobres –als rics mai no els han fet ois– i el nacionalisme ranci i excloent. Ciutadans, alçant més la bandera del nacionalisme banal –i eslògans prou buits per fer creure que era de centre mentre arrecerava els extremistes– ha asfaltat durant anys el camí que acabaria aprofitant Vox.
Encara falta veure quants d’aquests 77.000 votants de Vox són realment d’extrema dreta i se la creuen, o canviaran el vot a la propera ocasió. És possible que la por de l’esquerra d’afrontar –sense caure en la trampa excloent dels extremistes– debats que no pot deixar de banda, com el de la identitat, hagi ajudat a créixer opcions com la de Santiago Abascal i Jorge Campos. També podria ser que encara n’hi hagi més. No haver fet net del franquisme ni dels seus sequaços, a qui es va tractar amb cotó fluix durant la Transició, és com amagar la pols sota l’estora. Arriba un moment que ja se n’hi acumula massa i comença a vessar.
