Per a qui és la vostra lleialtat, presidenta?

Sabia que li farien la pregunta. La presidenta, Francina Armengol, és intel·ligent i té bons assessors. I va contestar que allò que la preocupava no era la fugida de Joan Carles I, sinó “que les institucions funcionin, i que la democràcia funcioni”. Un subterfugi bonic. “Continuam treballant amb lleialtat a les institucions, i la Corona en forma part”, va afegir, i va insistir que “les responsabilitats són personals, no de les institucions”. Només es va permetre reconèixer que la situació d’un monarca –emèrit– que s’ha escapat assetjat per un escàndol de corrupció és “poc edificant democràticament parlant”.

Precisament perquè és intel·ligent i té bons assessors, és impossible que Armengol ignori que la institució de la monarquia no es pot separar de la persona dels reis. Ningú els escull –se suposa que ho ha fet Déu, recorda Francesc M. Rotger en la seva anàlisi– i en el cas espanyol, en ple segle XXI, continuen blindats davant la justícia. Una repassada històrica també permet veure que la monarquia espanyola és una institució bastant tocada: Joan Carles I no és el primer borbó poc edificant, des del punt de vista democràtic, dels drets humans o de l’honestedat pura i simple.

Com que és impossible que la presidenta no sàpiga tot això, així com el mal paper que fa passant amb cançons, només queda una raó per entendre per què diu el que diu: la lleialtat. Mossegant-se la llengua i evitant explicar allò que segur que pensa, Francina Armengol no demostra lleialtat a la monarquia, sinó al seu partit i, sobretot, a Pedro Sánchez. Al president espanyol que no ha aclarit el seu rol en la fugida de Joan Carles I i que intenta tancar aquesta crisi passant-hi de puntetes, com si els ciutadans fóssim idiotes.