Genealogia i genètica, dos llegats divergents

Les poblacions humanes presenten processos progressius de convergència, apareixen ancestres cada vegada més semblants a mesura que ens remuntam en els arbres genealògics de cada persona
Genealogia i genètica, dos llegats divergents

Dos pares, quatre avis, vuit besavis, 16 rebesavis... i així successivament, en un nombre que creix exponencialment molt ràpid. Això vol dir que a la cinquena generació podem tenir 32 avantpassats directes, a la setena 128... i així fins arribar a la 35a, en què el nombre d’avantpassats que apareix en el nostre arbre genealògic podria ser de 35.000 milions. Quasi res! Afortunadament, coneixem una fracció molt petita dels nostres avantpassats i gairebé no disposam de cap informació d’ells, llevat que hi tinguem un interès específic. Ara bé, quina és la diferència entre el llegat genealògic i el llegat genètic i fins a quin punt un condiciona l’altre? Tenir ‘sang blava’ suposa un extra de ‘pedigrí’ genètic o és només un marcador de posició social?

Eduard III va ser rei d’Anglaterra des del 1327 fins que morí, el 1377. Restaurà l’autoritat reial després del desastrós regnat del seu pare i va emprendre importants reformes legislatives com el parlamentarisme. Lluità contra els escocesos i els francesos i convertí Anglaterra en una de les majors potències militars d’Europa de l’època. Però tots els ‘èxits’ aconseguits en el decurs del seu regnat no li van servir per configurar cap empremta genealògica diferent dels seus antecessors ni cap marcador genètic que donàs un tarannà particular a la seva descendència, que va començar pel seu net Ricard II. Actualment, totes les cases reials són descendents d’Eduard III, com també ho són la majoria de britànics, fins al 80%. En conseqüència, tenia o no tenia Eduard III quelcom d’especial?

Aquesta és la provocadora pregunta que va formular Susana Manrubia, investigadora del Centre Nacional de Biotecnologia, al principi de la conferència Mites i realitats sobre la nostra herència, que tingué lloc dimarts passat al CaixaForum de Palma en el marc dels actes de celebració del desè aniversari de l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (IFISC), un centre mixt de la UIB i el CSIC que té per objectiu el desenvolupament d’investigacions interdisciplinàries i estratègiques en el camp dels sistemes complexos.

Per resoldre la qüestió sobre la suposada excepcionalitat d’Eduard III, Manrubia recordà que a mesura que ens remuntam a l’arbre genealògic de cada persona en algun moment apareixen ancestres iguals als dels altres. El resultat d’aquest procés, que és inevitable i inherent a la dinàmica reproductiva, és que compartim avantpassats, no només amb els nostres parents més propers, sinó també amb la majoria de persones que no coneixem. Fins a quin punt són comuns els avantpassats de dues persones seleccionades a l’atzar? Hi ha un moment en què resulten inevitables, quan la mida de la població escollida és comparable a la dels antecessors de cada arbre genealògic. Ara bé, la cosa no acaba aquí. Si ens continuam remuntant, arriba un punt en què el conjunt d’avantpassats que corresponen a un arbre genealògic o un altre es converteixen exactament en el mateix conjunt d’individus ancestrals. Això passa, aproximadament, el doble de generacions més tard que quan comencen les repeticions. El 80% de les persones apareix el mateix nombre de vegades en els arbres genealògics. Es tracta de la fracció constant de persones que ha deixat descendents en el present. La resta és el 20% que globalment no deixa descendència, o que ha tingut fills però que aquests no n’han tingut.

Per què som diferents?

Més preguntes. Si els nostres arbres genealògics s’assemblen tant, què és el que ens fa diferents? La genealogia i la genètica van per camins diferents. Podem tenir els mateixos ancestres, però això no vol dir que tinguem gens iguals. Quan les dues dotacions cromosòmiques que venen dels nostres pares s’uneixen en els gàmetes, els cromosomes homòlegs, els que pertanyen al mateix parell, s’entrecreuen i intercanvien. En conseqüència, heretam una proporció variable del nostre pare i de la nostra mare, en total 50.000 gens repartits ‘democràticament’ a parts iguales, i més enrere un quart per a cada un dels nostres avis, un octau per als nostres besavis i així successivament. Si tenim 50.000 gens a repartir i el nombre d’ancestres és de cent milions, l’any 1560 ja s’hauran repartit tots els gens entre els avantpassats. “Més enllà del segle XVI, els gens rebuts probablement siguin un o cap”, advertí Manrubia.

A més dels gens nuclears, també hi ha dos marcadors que s’hereten de manera monoparental, igual que els cognoms, que són l’ADN mitocondrial i el Cromosoma Y. Les mitocòndries tenen un genoma propi i provenen de la línia materna que es transmet a través de l’òvul. Per la seva banda, el Cromosoma Y s’hereta intacte a través de la línia paterna. Reconstruir el moviment de les poblacions a la Terra, des que vàrem sortir d’Àfrica, o fins i tot abans, és una de les grans passions que tenim actualment els humans, i és pot fer estudiant els canvis que s’han produït en el Cromosoma Y o mitjançant l’ADN mitocondrial. Hi ha altres marcadors genètics que poden ajudar-nos a traçar el moviment de les poblacions. El Helicobacter pylori és un bacteri que viu als nostres estómacs i que ha viatjat amb nosaltres a través de la història. Un altre factor a tenir en compte són les mutacions, que poden produir canvis importants a través de les generacions. De fet, el procés evolutiu es basa en les mutacions.

Sefardites i asquenazites

Per acabar la conferència, Manrubia va posar un altre exemple per demostrar la barreja d’arbres genealògics. Recordà que el govern espanyol va decidir, el juny del 2014, aprovar una normativa segons la qual s’oferia la nacionalitat espanyola a tots els jueus sefardites que poguessin demostrar que tenien algun ancestre entre els que varen ser expulsats d’Espanya el segle XV. Tradicionalment, els sefardites han estat molt separats dels asquenazites, els jueus assentats a l’Europa central i oriental. Són arbres genealògics en principi allunyats i només emparellats en l’1%, però a mesura que anam cap al passat trobam, no obstant això, que aquest percentatge tan petit d’individus es va barrejant cada vegada més i presenta al final les mateixes propietats de convergència de totes les poblacions d’abans de 500 anys. En conseqüència, els asquenazites, o alguns d’ells, podrien haver sol·licitat també la ciutadania espanyola si és que ho haguessin demanat. Arguments científics, no en faltaven.

En resposta a la qüestió inicial sobre Eduard III, cal concloure que el rei anglès no tenia gaire cosa d’especial, deixant de banda les seves gestes, perquè no estava sol al món, sinó envoltat de la gent de la seva època, nobles i plebeus, que llavors ja representaven el 80% dels seus ancestres. Un rei pot escriure una part de la història política d’un país o esdevenir un marcador cultural, però científicament això no atorga cap nissaga especial a la seva estirp. La posteritat no depèn d’un arbre genealògic, en tot cas va lligada a la variabilitat genètica de la població. Cada un de nosaltres és una realització específica de les possibles combinacions de tots els gens repartits que es van transmetent de pares a fills en poblacions successives.

Més continguts de