La via Barrufet per evitar que la resta de la mesa acabés entre reixes

PeriodistaLa història de la declaració dels sis membres de la mesa del Parlament de Catalunya s’assembla molt a la commutació d’una pena (quan una pena imposada és substituïda per una altra). Perquè al voltant de dos quarts de set de la tarda del dijous 9 de novembre Carme Forcadell, Lluís Corominas, Lluís Guinó i Anna Simó anaven camí de la presó sense cap mena d’atenuant. Però durant els minuts finals de la visteta (la breu audiència per sol·licitar o rebutjar mesures cautelars i reals), tot va canviar.

El fiscal Fidel Cadena va sol·licitar presó incondicional a mesura que anaven declarant els acusats: Forcadell, Corominas, Guinó i finalment Simó. Però quan va arribar Ramona Barrufet, la petició de la fiscalia va ser diferent. Per la contundència amb la qual Barrufet, secretària quarta de la mesa, hauria acceptat acatar l’article 155 i la Constitució, el fiscal va demanar presó eludible amb una fiança que deixava en mans del magistrat Pablo Llarena.

El lletrat del bufet que defensa Barrufet, Corominas i Guinó va demanar al magistrat si podia dir unes paraules. “Com és possible que la fiscalia demani presó incondicional per a Corominas i Guinó, i sense fiança per a Barrufet, quan tots tres han dit pràcticament el mateix?”, va exclamar Xavier Melero.

En efecte, tots tres havien assajat durant diversos dies les declaracions amb el seu advocat, que incloïen una sèrie de conceptes que calia mencionar: el rebuig a la DUI, l’acatament del 155, el respecte al marc que fixa la Constitució, l’abandonament de la via dels fets i altres punts.

Dels tres, qui va expressar de forma més directa l’argumentari de Melero va ser Ramona Barrufet. Mestra de professió, no va fer falta que els fiscals Jaime Moreno i Javier Zaragoza li fessin preguntes. Va mencionar un per un tots els conceptes. Moreno va mirar Zaragoza, tots dos van somriure i van fer un gest de negació amb el cap. No demanarien presó per a ella.

A més, durant el torn dels advocats, aquests van qüestionar la base legal del delicte de rebel·lió i l’escassetat d’indicis individuals que havia presentat la fiscalia sobre les presumptes conductes delictives.

En acabar les al·legacions dels lletrats, el magistrat Llarena -que havia pres nota de l’exposició de Melero sobre la diferència entre les mesures sol·licitades per als seus clients- va preguntar als querellats si volien afegir alguna cosa més. Pomposament, aquesta part s’anomena “l’última paraula”.

La primera a comparèixer de nou va ser la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. En la seva intervenció, va expressar que ella havia acatat i acatava l’aplicació de l’article 155 i que la declaració d’independència del 27 d’octubre havia sigut un acte sense contingut normatiu. També va admetre que no es podia aconseguir la independència per la via unilateral, que quedava fora de la Constitució.

Corominas va reiterar els arguments en la seva declaració, i va fer un breu resum en la línia de Barrufet. Guinó el va seguir, i Simó ho va fer amb matisos: va respondre al jutge que creia que “la via unilateral seria impossible en la propera legislatura”.

La fiscalia no va afegir res més

El magistrat tampoc va fixar la fiança de 6,2 milions d’euros perquè va considerar que no hi havia dades convincents per adoptar aquesta decisió.

Pel que fa a Joan Josep Nuet, el sisè querellat, va quedar en llibertat. La falta de professionalitat del fiscal general, José Manuel Maza, i de la seva secretaria tècnica van portar Nuet al banc dels acusats, on no hauria d’haver segut, per culpa d’errors fàctics.

A la visteta s’hi respirava un aire d’abjuració (renúncia amb solemnitat) que remetia al llunyà 1633, al convent de Minerva, quan Galileo Galilei va llegir l’acte de la seva abjuració sobre la visió heliocèntrica del món. Segons la llegenda, quan va acabar va xiuxiuejar “ eppur si muove ” (i tanmateix es mou).