Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

Coses que anem perdent

Una novel·la breu que conté una vida sencera (i plena)

En aquests dies de soroll amplificat, he trobat refugi en una novel·la plàcida, simple, dolça i precisa que et convida a pensar en el sentit o l’absurditat de l’existència, i sobretot en el sentit o l’absurditat de cada existència: Tota una vida, de l’austríac Robert Seethaler, publicada per La Campana en català i per Salamandra en castellà. Una novel·la breu que conté la vida sencera d’Andreas Egger, un personatge solitari i treballador que avança contra el temps i que -des de la vall dels Alps on arriba quan té quatre anys i és acollit a contracor per un ramader que el maltracta- tasta l’amor, la guerra, el dolor, la pèrdua, la buidor infinita. Un personatge que, a l’hora de fer balanç, conclou que ha viscut, que ha tingut expectatives i somnis com tothom i que alguns s’han complert mentre d’altres se li han desfet entre les mans. Un personatge que mira enrere i se sent reconciliat amb si mateix, sense haver de lamentar res del que ha fet o ha deixat de fer.

Quan l’Andreas té trenta-tres anys, l’apoderat de l’empresa on treballa li diu una cosa que ell no oblida mai més: “Pots comprar les hores d’un home, pots robar-li els dies o fins i tot prendre-li tota la vida. Però a un home ningú no li pot arrabassar un instant”. I, per sort, al llarg d’una vida hi ha uns quants instants eterns, com aquells en què el protagonista camina al costat de la Marie i tots dos observen les seves ombres a terra, o s’asseuen en una pedra i contemplen la vall.

Que si primer un record, que si després tota la memòria

La mort hi surt molt, en aquesta novel·la curta que abasta i abraça una vida llarga (i que té un títol que a mi em remet inevitablement auna altra novel·la: Tota la vida, d’Ada Castells). Un company de feina d’Andreas Egger resumeix així l’experiència d’anar vivint, que és a la vegada l’experiència d’anar morint: “Això de morir-se és una porqueria. Amb el temps anem perdent. Amb alguna gent, la cosa va de pressa, amb d’altres tot plegat pot durar, des que neixes vas perdent primer una cosa després una altra: que si primer un dit del peu, que si després un braç; que si primer una dent, que si després la dentadura; que si primer un record, que si després tota la memòria, i ara això i ara allò, fins que ja no queda res. Després llencen el que queda de tu en un forat, l’omplen de terra i llestos!”.

I enmig d’un soroll ambiental que eixorda (potser ens convindria una dosi de lectura en silenci), va i donen el premi Nobel a un autor que admiro moltíssim, Kazuo Ishiguro.

Intentem que no ens destorbi la idea que som mortals

Vaig tenir la sort de conversar amb l’escriptor anglès d’origen japonès el 2005, quan s’acabava de publicar aquí el seu llibre No em deixis mai, una de les novel·les més trasbalsadores que s’han escrit. És la història d’uns joves concebuts per ser peces de recanvi (no soc més explícita per no aixafar la guitarra als qui encara no l’han llegit): uns adolescents que estudien en un internat idíl·lic i que descobreixen l’amor, l’amistat i l’art. Però que tenen una data de caducitat a curt termini.

Recupero unes paraules que em va dir Ishiguro dotze anys abans de rebre el Nobel de literatura: “Nosaltres, com els protagonistes de la meva novel·la, tampoc tenim futur, només tenim una esperança de vida més llarga. Coneixem el nostre destí, sabem que ens farem grans i anirem perdent el control de parts del cos, si no ens morim abans, però anem vivint dia a dia sense pensar en això. Sabem que no viurem eternament, som conscients que l’amor o l’amistat no duraran per sempre, però ens creem una immortalitat artificial. Intentem que no ens destorbi la idea que som mortals”.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT