Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

L’art de matar el dolor amb dolor

Seria immoral deixar d’escriure sobre aquest món violent

“Escriure sobre violència m’és tan natural com a Jane Austen escriure sobre les bones maneres -afirma el dramaturg Edward Bond-. La violència configura i obsessiona la nostra societat i, si no deixem de ser violents, no tindrem cap futur. Els que no volen que els escriptors d’avui parlem sobre la violència pretenen que deixem d’escriure sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra època. Seria immoral que no escrivíssim obres sobre la violència”.

Edward Bond va ser, al costat de Harold Pinter i de Caryl Churchill, un dels primers defensors de Sarah Kane, quan -el gener del 1995- se’n va estrenar l’obra Blasted a la sala petita del Royal Court Theatre, a Londres, i la major part dels crítics se la van carregar sense contemplacions. Kane, com Bond, era partidària de mostrar la violència descarnada, amb cruesa i obscenitat, fins al punt d’incomodar l’espectador. Segons Sarah Kane (1971-1999), portar la violència a l’escenari era un intent de cauteritzar les ferides, de curar el dolor amb dolor.

Aquest teatre cauteritzador va obtenir un reconeixement pòstum: el 2001, dos anys després del suïcidi de la dramaturga, els mateixos crítics que havien dit pestes de Blasted van entonar un mea culpa bastant unànime i van admetre que Kane, la maleïda Kane, autora de cinc obres teatrals que des d’aleshores no han parat de representar-se arreu, era un dels noms cabdals de la dramatúrgia contemporània.

Crear a partir de la desesperació és un cant a la vida

“No trobo que les meves obres siguin depriments o mancades d’esperança -deia Sarah Kane-. Per a mi, crear una cosa difícil sobre la desesperació, o a partir d’un sentiment de desesperació, és el més esperançador que pot fer una persona, és un gest que afirma la vida”. Matar el dolor amb dolor, altre cop. Per continuar vivint quan la vida esdevé insuportable.

I sí, és cert que el final de Blasted pot tenir una lectura esperançadora, com observa la professora Mireia Aragay al pròleg de Blasted (Rebentats), un text traduït per Albert Arribas i publicat per Arola Editors a la seva col·lecció de teatre contemporani. Un llibret, per cert, que vaig comprar per només tres euros al mateix TNC abans de veure Blasted a la Sala Petita (amb Pere Arquillué i Marta Ossó sota la direcció d’Alícia Gorina): quina gran iniciativa, la de posar a disposició del públic els textos teatrals a tan bon preu.

“No me la posis dura si m’has de deixar a mitges, és dolorós”, etziba el personatge interpretat per Pere Arquillué a la seva antiga amant, de qui abusa verbalment i sexualment en una habitació d’hotel fins que la guerra rebenta la intimitat de la cambra i l’obra canvia de codi. “Perdó”, replica ella.

Blasted té vint-i-tres anys però sembla escrita avui, cosa que reforça la visió que tenia Kane d’una violència cíclica i crònica i inevitable. Som en ple segle XXI -Edward Bond va dir que Sarah Kane era “el primer cadàver del segle XXI”- però no sembla pas que hagin d’aturar-se a curt termini ni la violència domèstica ni la violència a gran escala. La dramaturga britànica, que va parir Blasted durant la Guerra de Bòsnia, veia una connexió “òbvia” entre una violació i una guerra: “Una és la llavor i l’altra és l’arbre”.

El teatre, el paisatge i les ferides per cauteritzar

Penso encara en Kane, la maleïda Kane, dies després d’haver anat al Teatre Nacional. Torno a Blasted, per exemple, mentre llegeixo el nou poemari de Sebastià Alzamora -La netedat (Proa)- i topo amb aquest parell de versos: “Cauteritza el paisatge les ferides / dels ulls, o els ulls, per amor, es guareixen?”

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT