Les allaus autoritàries del govern del PP continuen arrossegant cada dia més materials i amenacen amb una hecatombe sense precedents a l’Espanya en democràcia. Al capdamunt d’aquesta situació hi ha persones que, òbviament, no estan a l’altura de les circumstàncies, perquè no hi ha pitjor polític que el que du les coses a un carreró sense sortida. Quan s’arriba a aquest punt d’una mala gestió, la temptació autoritària apareix com a darrer (?) recurs, no per solucionar els problemes o, simplement, millorar les coses, sinó com a demostració que incapacitat política i abús de poder formen una parella indivisible. La crueltat es presenta aleshores com un procediment terapèutic irrenunciable per salvar la pàtria.
La pèssima gestió continuada del procés –o dels processos– català per part de Mariano Rajoy –sense descartar que, de l’altra banda, s’hagin comès errors de pes– ha conduït a un carreró sense sortida, si és que la situació només pot evolucionar segons la voluntat del govern central. I ja fa temps que es va desplegar aquest escenari, que, en l’essencial, es manté, ja no sabem si per imperícia o per cinisme.
En tot cas, s’han anat desgranant els passos previsibles: la repressió del govern central s’ha estès a pràcticament tots els espais de la vida política catalana –i de la societat catalana en general: torneu a repassar les imatges que demostren que les forces de seguretat de l’estat actuaren amb exquisidesa, com s’ha dit ara. Però és molt difícil delimitar el terreny en el qual l’estat està disposat a reprimir. Els fets d’ara mateix recorden aquell poema reiteradament i erròniament atribuït a Bertold Brecht, en realitat obra de Martin Niemöller: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci, / perquè jo no era comunista”. Després passa el mateix amb els socialdemòcrates, amb els sindicalistes i amb els jueus: el poeta no diu res perquè no és cap d’aquestes coses. Però "Quan van venir a buscar-me, /no hi havia ningú més que poguera protestar”.
La immensa majoria de l’esquerra espanyola guarda silenci perquè no són catalans. Però la maquinària avança, la repressió i la censura, un cop desfermades, són insadollables, sobretot quan han de calmar els dimonis de la dreta, creuada que ho justifica tot.
