CORRENTIA
Opinió 30/10/2020

Cap a la porta de l’infern

Guillem Frontera
2 min

EscriptorBatagaika és el nom d’una mena d’esvoranc gegantí que s’obre en un no-lloc a l’est de Sibèria i que té opcions, potser no gaire, d’esdevenir una destinació excursionista/turística per la seva singularitat: s’obre enmig d’una inabastable planúria d’aquelles terres, sense que el buit immens que ja ha creat tingui a veure amb volcans o amb moviments tel·lúrics. Servidor m’hi he acostat de l’única manera que som capaç de fer-ho, ço és via internet, on he trobat també les explicacions que donen alguns geòlegs i paleontòlegs sobre aquest fenomen tan irregular. Té un quilòmetre de llarg, 800 metres d’ample i 100 de profunditat: això, el dia que ho apamà qui ens donava la informació fa unes quantes setmanes, ja que aquest enorme clot creix en extensió i fondària cada dia –almenys 30 metres cada any. L’esvoranc o cràter es començà a obrir els anys 60 del segle passat, després d’una salvatge desforestació de la zona, que és en l’origen d’uns canvis climàtics igualment relacionats amb l’escalfament del planeta Terra.

Un fet d’aquestes dimensions atrau l’atenció dels científics, que aspergeixen pel món els resultats de la seves indagacions. Aquests papers inclouen paraules que són o seran títols de novel·les d’Eva Baltasar –ara hi ha massa escriptors i, sobretot, escriptores que pretenen escriure com ella, llàstima–, però la gent d’aquells paratges en diu “la porta de l’infern”. El topònim inventat per la gent més propera al gran esboldrec de Batagaika és més expressiu que no qualsevol denominació científica. Si viure en aquelles terres ja és un infern, l’aparició d’aquesta porta deu induir a somnis esfereïdors.

Sí, perquè les persones de prop del cràter no poden oblidar que la seva profunditat i la seva extensió creixen cada dia. Si hom esbossa un senzill auguri, entra en contacte amb coses que encara no s’han vist però que finalment tots veurem: veurem com el cràter creix fins a abastar el planeta i s’enfonsa fins a perdre’s en l’espai. I ja ningú ni res no haurà existit mai, perquè no en quedarà memòria ni suport on servar-la.

Per això havíem vingut a aquest món? I per això Crist es va fer déu a la terra? Així i tot, hi ha alguna cosa noble i alliçonadora en el fet que el planeta, tot xuclant-se ell mateix, també ens xucli a nosaltres perquè compartim destí vers el no-res.

stats