Un titular temerari, de dijous: “El nomenament de Miguel Díaz-Canel clausura una llarga etapa de castrisme”. Tècnicament, aquesta afirmació no parla del present, sinó que apel·la al futur: si s’acaba realment el castrisme, no ho podem saber ara mateix. Potser fan falta alguns anys, potser molts d’anys, per saber si el castrisme ha deixat de circular per les venes del bellíssim país antillà –“La perla de las Antillas”.
Des de la victòria militar i política de Fidel Castro, posteriorment convertit en líder carismàtic per les maldestres maniobres de la CIA i de l’exili cubà, la, diguem-ne, filosofia castrista –comunisme tropical– arribà a impregnar de tal manera les ments de tants de cubans i de tantíssims estrangers, que qualsevol previsió sobre la seva pervivència té més a veure amb l’esoterisme que no amb cap ciència més o menys homologable. Sobre el com poden perviure les ideologies i els sentiments polítics en les societats, hi ha una bibliografia inexhaurible, que ens ajuda a corregir errors molt habituals.
Per exemple, es parla de la presència del franquisme a Espanya per entendre l’enduriment de l’estat i de la seva interpretació i aplicació del codi penal. En aquest diagnòstic, hi ha un punt de confusió fatal, perquè es consideraria que l’actual estat de coses i la tendència que mostren tenen a veure amb el que va ser, simplement, un recurs de la dreta espanyola per mantenir els privilegis. Aquesta dreta és sempre ella mateixa i se serveix de peons, d’alfils, de cavalls i d’alguna torre per garantir la seva jerarquia implacable. Atribuir els seus actuals moviments al franquisme és reduir imprudentment la qüestió.
El franquisme espanyol batega en grups violents que actuen a cara oberta, en general. Potser a les esferes més podrides del poder hi ha també alguns franquistes, obligats a mantenir-ho en secret –a estones no gaire. Però la reducció de les llibertats per millor poder fer front a possibles moviments socials –per exemple, per les pensions, amb els corrents abolits per ajudar els bancs; o per la corrupció, per la carestia galopant, etc.– és obra de la mateixa dreta anterior a Franco, ara més moderna en les maneres, però més refinada en la repressió i en l’ús de l’estat com a eina d’enriquiment per furt sistemàtic.
