Un dels temes més pertorbadors de l’Estat és la seva integritat territorial, qüestionada per una bona part de les forces polítiques catalanes. Els grans poders de l’Estat i del món financer, amb el seu control sobre mitjans de comunicació, han llançat una guerra brutal contra aquestes forces, sense privar-se del menyspreu ni dels excessos de la pròpia ignorància, sense estalviar la mentida ni la mitja veritat, aquesta arma letal per a la manipulació de l’opinió pública. Es parla de Catalunya sempre, sigui quin sigui el tema de què es tracti. El discurs general està trufat d'unitat, lleialtat, fidelitat. I dels seus antònims. La ignomínia d’aquest front no pressuposa una naïf transparència, la beatitud de l’altre, però és clar que, llevat de matar, s’ha fet de tot. Escarrufa veure com s’hi han embrutat les mans persones i mitjans als quals s’ha de reconèixer, en el passat, un lloable esforç d’objectivitat. És descoratjador contemplar com s’han deixat uniformar persones que estan moralment obligades a l’exercici de la llibertat.
I ara, amb vista a les generals, què ens espera? És probable que, al Principat, la qüestió catalana assoleixi puntes inèdites de tensió. A fora, podem esperar molta Catalunya sense Catalunya, és a dir, molts de mítings i, sobretot, debats/realities en què s’escarnirà el procés català i que prescindiran dels polítics catalans compromesos amb el procés. Els catalans sabran què opinen els polítics d’implantació estatal, però els espanyols no podran escoltar els catalans: i així es contribuirà a eixamplar els fossats.
Qualsevol líder d’un d’aquests partits grossos signaria el que fos a canvi de congelar la qüestió catalana durant quatre anys, per més que sàpiguen que després els tornarà a esclatar a la cara.
