CORRENTIA

Escenaris de la desgràcia i de la cultura

La catàstrofe, les grans obres públiques i la cultura creen els escenaris més cobejats pels polítics per mostrar-se als parroquians amb accés a les urnes.
He conegut molts pocs polítics amb un interès real, genuí, per la cultura, però n’he conegut molts més que n’han triat les seves manifestacions més “mediatitzables” com a escenari per enviar el fals missatge de la seva passió cultural. Alguns hi han assolit considerables fruits d’imatge, però quasi tots desapareixen de la vida cultural quan la política els ombreja o directament els fa fora. No els tornareu a veure recorrent les taules de les llibreries el dia del llibre ni assistint a inauguracions d’exposicions. S’hi acostaren perquè creien, en la seva ignorància, que la cultura emet com un plugim daurat que s’adhereix a la teva figura i que n’arribarà a formar una segona pell. El seu interès, idò, era d’or passat per Manacor. En canvi, els pocs que han arribat a la política des de la cultura mantenen per sempre aquesta relació, independentment de si els pot “fer imatge” o ja no. D’aquests, però, n’hi ha poquets.

Podríem dir que les grans manifestacions de la cultura són considerats, des de fora del món cultural, unes situacions extraordinàries? Aquest seria el cas de les grans desgràcies, els grans accidents o hecatombes causats per la còlera de la naturalesa, sovint en secreta complicitat amb els fets dels homes. Aquestes hecatombes creen escenografies que expressen el dolor de les persones, la seva vulnerabilitat, la seva indefensió –sovint donen peu a accions individuals de valentia admirable. Associar-se a aquests escenaris deu ser rendible, perquè cada dia més s’hi acosten més polítics, fins i tot aquells que no hi tenen cap feina i que simplement distreuen i fan nosa. Els governants que han de prendre mesures per pal·liar els danys sí que hi han de ser, però, i els altres? Què hi van a fer? Segons com es miri, la seva presència en la destrucció i el sofriment parlaria, més que res, d’un oportunisme cru.

A uns i altres, la gent els voldria veure més associats a la vida quotidiana de les persones, en què es posen de relleu les petites dificultats de cada dia que són indici dels grans problemes. Aquí és on la ciutadania agrairia les mostres de solidaritat i d’interès per arreglar coses.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat