OPINIÓ
Opinió 31/07/2019

Estadístiques del Paradís

Guillem Frontera
2 min

El principi fou l’estadística. I les estadístiques ens informaven d’un país –d’un paradís– en marxa triomfal de cap a alguna cosa que no sabíem definir, mescla de riquesa, progrés, luxe, sobreabundància, xalets (a primera fila), ostentació, iots, sacs que rebentaven d’or. Arribaven un x% més de turistes. Enguany havien gastat tant de cèntims més que l’any passat. A l’aeroport havien aterrat tants d’avions. Havíem comprat més cotxes que l’any passat. Tot era estadística eufòrica, no n’hi havia de la part obscura del rumb que alguns havien pres per tots nosaltres. Era con una operació per veure què li passava al nostre paradís: i el diagnòstic sempre era brillant, encoratjador, emborratxador. Érem personatges de rondalla atesos generosament per un fat esplèndid. I ballaríem eternament amb la més guapa.

Per què volíem ignorar que els fats de les rondalles sempre acaben cansats de la nostra cobdícia?

I, sí, de sobte les estadístiques començaren a vomitar informació sobre situacions no desitjades. I els diagnòstics no eren tan optimistes. Detectaven patologies de tractament possible, però n’hi havia d’altres que ja no presentaven cap possibilitat de cura.

Les estadístiques de la part obscura de la vida econòmica i social del paradís ens el defineixen com un territori brutalment vampiritzat per uns i amb una majoria exsangüe. Els problemes brollen com fonts ufanes d’aigües fecals. I un país exhaust que encara balla un vals a la boca del volcà. “Balears, la comunitat amb menor taxa de conversió de contractes temporals a indefinits”, titular d’ahir. Si us mirau cada dia en el mirall d’una pantalla o d’un full de diari, ja no vos hi veureu esvelts i agradosos. Comprendreu que no us ha tocat ballar amb la més lletja: és que sou la més lletja.

stats