EscriptorPer mantenir el prestigi davant del fill de cinc anys, la mare s’hi va haver de mirar ferm, en l’aplicació de la recepta que li va donar una amiga seva. Aquesta, en un sopar d’estiu, havia preparat un magnífic, refrescant, vitenc gaspatxo de síndria. L’enunciat, de principi, pot ser-nos un pèl insípid, però el resultat, sobretot en boca i ànima del nin de cinc anys, havia estat gloriós, una fita en la seva memòria de petit gurmet. A partir d’aquella nit, la seva mare es va veure immersa en una competició alegre –i sorda– amb l’amiga. El nin, de jutge. Finalment, la mare va deixar caure al bol unes gotetes de poesia i el nin va saber captar aquell àngel, aquell sabor “de lo que es / igual y un poco distinto”, que havia dit Borges. Fins al punt que, amb les darreres síndries dels horts, va proclamar el gaspatxo de síndria el seu menjar preferit.
Se’n tornaren a Barcelona, on resideixen, i adesiara el nin demanava a la mare de fer un gaspatxo de síndria. Les explicacions sobre les existències en el mercat i l’època determinada en què un o altre producte hi apareixen al principi el conformaven, fins i tot va fer-se partidari del kilòmetre zero. Per reforçar aquesta tendència del fill, aleshores ja de sis anys, els pares ingressaren en una cooperativa que tenia un cert aire de tómbola kumbaiera en l’atribució dels vegetals i el km 0 com a principi filosòfic.
Els dies, ja ho sabem, hi ha temporades que salten endavant com un llagost o que s’arrosseguen com un caragol. El nin, en un i altre cas, sentia la mateixa enyorança del seu plat preferit, que percebia ja molt llunyà, potser perdut, en el temps. Però havia assumit –o no tant– que la vida no t’ho pot donar tot d’una tot, i arrossegava la seva resignació amb més o menys dignitat. Però mai no arribava el temps de les síndries, jopé. I un dia, en ple confinament, comunicà als pares el seu problema: “...i ara ja no record quin gust té el meu plat preferit”.
Quina tristesa...
Vaig pensar que una disfunció tan estremidora de la memòria podria ser matèria per a una columna d’aquestes, sobretot perquè ens trobam sovint que ja no recordam quin gust tenien els somnis. Ho dic en plural perquè l’oblit del país, que estimàvem més que cap altra cosa, desborda els límits de la individualitat i esdevé tragèdia d’un poble.
