CORRENTIA

Grans horitzons del país

Un país no progressa si no progressen els seus habitants. Aquesta obvietat faria empegueir si no fos perquè darrere tanta ximplesa hi bateguen problemes de gran embalum. Just que ens preguntem per què no progressa el nostre país, tot i que reuneix condicions òptimes d’activitat econòmica, aquests problemes apareixen amb trets d’un verisme irrebatible.

És clar, tot plegat cobra sentit si en feim, de la voluntat de progrés, la base de la dignitat dels pobles –i de les persones. El progrés implica la prosperitat compartida, avançar plegats sense deixar conciutadans a la cuneta. Implica, alhora, l’existència de grans horitzons vers els quals cadascú podrà caminar sense obstacles insuperables –una societat solidària.

Tenim un horitzó predominant, que impedeix que se’n dibuixin d’altres. És tan a l’abast que costa dir-ne horitzó (sobretot si recordam els Grans horitzons, de William Wyler, Gregory Peck...) El turisme abasta un espai omnívor, amb una base extensa que s’aprima dràsticament a la segona passa. És el refugi laboral de milers i milers de persones, moltes de les quals ja han renunciat a millores substancials. Un horitzó gris, que no permet eixamplar la mirada. N’hi ha d’altres –funcionariat, construcció, coses de lleis...–, però la possibilitat de triar és escassa.

Una partida substancial de projectes de vida cap a grans horitzons implica abandonar Mallorca. No tots els empesos a fer-ho es reincorporen professionalment al nostre petit país insular. Entre els millors, un percentatge significatiu ja no tornarà més que de vacances o, alguns, després de jubilar-se. Pensem, també, en quins horitzons poden fixar la mirada joves artistes, actors, músics, dissenyadors, etc. Tot és relatiu i un país petit no ho pot tenir tot. El problema és que, si no ho tenim tot, poc hi manca, però sempre en petit, sovint en mediocre, en l’execució de projectes i programes ofegats des del principi per un finançament colonial.

Quins museus podem pensar i mantenir, quins teatres, quins centres de recerca? La nostra realitat no resisteix la comparació amb la de cap altra comunitat autònoma. L’excel·lència és un concepte que se’ns ha arribat a fer odiós –és privilegi aliè. I el camí que duim no esvaeix aquesta espècie de boira/muralla que conté i estanca el nostre país, la nostra societat.

El + vist

El + comentat