Ja ens hem escandalitzat adequadament per les pràctiques lúdiques de Magaluf, o encara hem d’acabar de pair-ho? Si parl per mi, us diré que no m’ha escandalitzat i que no estic gaire segur que arribi a escandalitzar-me. És clar que aquest carrer de Punta Balena el sent com passat Plutó a mà dreta. No tenc la sensació que sigui part del meu planeta, i no parlem de la meva illa.
I, no obstant això, és obvi que l’error és meu. D’aquestes pràctiques en bacanal, en són plens els mosaics i les ceràmiques que ens traslladen els aspectes més amens de la vida de grecs i romans -per fer menció tan sols dels nostres avantpassats més acreditats. Quan són motiu d’inspiració artística dels clàssics, no devien ser pràctiques exclusives de la més rigorosa intimitat. Cert que se’ns fa de mal pensar que pel preu d’una consumició hom pogués participar, a Pompeia, en aquesta mena d’expansions, però Pompeia no devia fer ofertes tan assequibles com feim aquí, a Mallorca.
En tot cas, allò que ha agegantat l’escàndol és la condició lumpen dels seus protagonistes. Els vicis -si això és un vici- solen refinar-se com més amunt es practiquen a l’escala social. Però gairebé no escandalitzen perquè els seus practicants poden protegir millor la seva intimitat. I no s’exhibeixen davant el comú de la gent.
És igual. Sigui com sigui, aquests esplais tan silvestres no s’hi arriba de cop, s’hi va a poc a poc i suaument, com deia Cañellas que s’ha de ficar la llengua. Per corregir la deriva indesitjada de les coses sempre hi ha temps a bastament. Però falta la decisió política per assenyalar el moment adequat. Allò que eren tres bars al barri de la Llotja de Palma que generaven renou i molèsties als veïnats, esdevengué un problema ciutadà de primer ordre, per la indolència, per l’estratègica política d’omissió dels governants de Cort. De Magaluf -i de Punta Balena i els seus escàndols-, fa anys i panys que en sentim parlar. Hi degué haver, segur, un moment apropiat per dir basta, però els governants, vés a saber per quines raons, s’estimaren més no saber-ne res i, si de cas, fer alguna pantomima -inútil- d’autoritat.
Però no passa res que no pogués passar. Estava inclòs en el model. Aquests joves van fora corda, com la nostra avarícia. Ara no hi hauríem d’afegir la nostra hipocresia.
