OPINIÓ

Menjar i fer l’amor sense distraccions

Convertir en goig la necessitat de menjar és un procés que du temps, molt o poc segons la classe social – memento que encara existeixen les classes socials–, segons la persona, la tradició culinària, els fruits de la terra... Crec que en aquest cornaló de món hem estat afortunats en l’assimilació del menjar al plaer. Un esbart d’àngels sobrevola la cuina del país en les seves manifestacions més senzilles i reiterades. Amb una mica de bona voluntat i amb la idea de coronar la tradició, fins i tot a la cuita més pobra els àngels hi posen música –violins i violoncels. És clar que, feta a la mala, sense interès i amb preses –amb nervis–, amb afany d’ostentació, no hi ha cuina ni cuiner que aguanti. Els àngels aleshores hi vessen la música més dissonant, aparatosa i agressiva.

El goig de la bona cuina es presenta en harmonia amb la necessitat. Fins i tot podríeu dir que quan la necessitat està desmesuradament satisfeta, es produeix una disminució del goig per erosió del costum, de la rutina.

Es començaren a desbaratar les coses quan la indústria alimentària, amb la connivència de la tecnociència i els seus professionals, s’entestà a convertir el rebost en una farmàcia: els aliments eren valorats pels seus continguts terapèutics, quan el simple fet de menjar esdevingué nutrició. Com sempre passa, moltes marques s’apuntaren a la tendència i fins i tot anunciaven als seus embalatges virtuts terapèutiques que els productes no confirmaven. La picaresca consegüent despertà la fe més encesa en baies de l’Himàlaia i tota casta d’espècies innòcues –quants de succedanis han sorgit de Viagra en el Tercer Món?

En el ritual –laic o religiós, tant se val– de menjar, aquella nova visió del fet hi introduí una sèrie de variants que, en tot cas, podien distreure l’atenció, cridada a controlar mèdicament les proteïnes, les calories i altres herbes que viatjaven a bord dels aliments cap a la seva digestió.

Fa poc he vist un reportatge que aplica criteris de salut a les silvestres ganes de cardar. Quan t’equiparaven el coit a un exercici físic de major o menor complexitat, la cosa era tan òbvia i simple que difícilment produïa una erecció de l’interès per aquestes qüestions. Lavorare stanca, treballar cansa, deia Pavese; i fer l’amor també. Això se sabia des que la primera vegada que una parella d’humans ho va fer més de quatre vegades seguides –els millors anys de la seva vida, forts, hàbils, assedegats.

El reportatge en qüestió fa una passa més de cap al que podria erosionar els plaers de la intimitat: les calories que es gasten en fer l’amor segons l’encaix dels amants. No totes les maneres d’acoblament són igualment salutíferes. Això ho intuíem des de fa..., bé, massa anys, i no sé si està bé o no que ens ho diguin els diaris, però, què farem quan cada moviment ens sigui avaluat segons el nombre de calories gastades? No es pot viure així, calculant tothora, sumant a cada esforç. Hi ha coses en la vida que reclamen una bona atenció i que, altrament, deixen al cos dolors residuals d’irregular durada.