Els pobles sense capacitat d’afirmar-se en una personalitat ben construïda acaben encaixant en els estereotips que n’han fet els externs -sovint fins a la caricatura més llastimosa. Aquí tenim exemples d’assumpció local d’aquests estereotips, personatges del showbusiness que, lluny de la paròdia crítica intel·ligent, opten per una ridiculització dels aborígens servida en sal gruixadota. A alguns els va bé i fins i tot tenen fans del país, també contagiats.
No ens hem de fer gaire il·lusions sobre la capacitat de la nostra gent per obrir-se camí entre la barbàrie non stop que genera el PP amb els seus odis i els seus instints de genocides culturals. El fet que un personatge de la qualitat de José Ramón Bauzá pugui prendre decisions transcendentals per al futur del país ja hauria d’haver incitat la ciutadania a mostrar-li el seu rebuig. I ho ha fet, és cert -segurament és un dels homes més poc apreciats per amplis sectors de la població-, però aquest rebuig ha vengut canalitzat, sobretot, pel seguiment de la comunitat educativa.
No obstant això, s’ha de reconèixer que als docents els demanam una actitud heroica continuada en el temps, mentre que no està clar que estiguem disposats a assumir solidàriament la part que ens toca. Ara comença un nou curs, i aquella part de la ciutadania que ha entès les intencions i l’abast de les mesures governamentals contra la cultura, la llengua i l’escola no es pot gronxar en una condemna d’hamaca. Un poble no assoleix cap cota apreciable de dignitat fins que no ha après a respectar-se; i respectar-se, en l’actual situació, implica un grau superior de compromís amb la causa dels ensenyants -i amb les causes que requereixen més participació per tal de no recuperar terreny. No es pot permetre que els ensenyants se sentin sols quan ells defensen una idea de societat més lliure, més arrelada i més universal, més culta, més abocada al progrés. No podem permetre que el president Bauzá desacrediti el gruix de la comunitat educativa, amb desautoritzacions de tosca insolència.
Ara comença un nou curs, i si som alguna cosa més que l’estereotip extern, hem de fer costat a uns professionals que ho tenen cada dia més difícil -per moltes raons- i que, en canvi, són el millor que té el país per construir el futur.
