OPINIÓ

No voler entendre

De vegades no feim cas d’algunes veritats perquè, de tan senzilles que són, tendim a pensar que no és menester tenir-les presents ni tan sols recordar-les adesiara. Solem donar més valor a les reflexions de gran complexitat, perquè les coses són complexes, ho és la vida en general, però n’hi ha que es poden expressar amb una gran austeritat retòrica sense que per això hagin d’aigualir-se en el debat de les idees. Servidor encara no ha perdut la capacitat de meravellar-se davant de certes sentències clares, transparents i alhora essencials. Em passa, sobretot, en el curs d’aquesta mena de lectures que solem etiquetar inapropiadament de relectures, com si el jo que va llegir aquestes pàgines fa deu o quinze anys fos el mateix que ara torna a obrir aquest llibre.

Així, pot passar que, tot llegint Elias Canetti pel pur plaer de deixar que l’escriptor, búlgar de naixement, la primera llengua del qual fou el ladí, airegi amb la seva prosa alguns racons condormits del teu cap; pot passar que, de sobte, i davant de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial, un home tan savi com ell et digui que s’han d’entendre les coses per poder-hi intervenir. És clar que sí, senyor Canetti, i pensaments d’aquest calat li varen merèixer el premi Nobel?

Tanmateix, una veritat tan senzilla es resisteix a esfumar-se, perquè vol dir alguna cosa que no acabes de trobar. Et sona que aquesta obvietat té alguna aplicació d’alçada infreqüent, fins que et dius, ja, és clar que sí, era menester que el govern espanyol i tots els partits i la ciutadania que li donen suport en aquest afer, entenguessin les coses abans d’actuar. Si no entens les coses, pots acabar com està acabant Espanya en la qüestió catalana (o espanyola, ben mirat), negant-te a escoltar res que no sigui la lectura més restrictiva de la Constitució i abocant els teus poders per mitjà de la judicatura i de la repressió policial, que després negues a pesar d’un enfilall d’imatges que el món no pot deixar de mirar i de valorar. No entendre les coses no és resultat d’una passivitat històrica incommovible: en el cas espanyol, és la conseqüència de voler no entendre-les, és a dir, és l’adopció d’una actitud política fruit de l’acció, no de l’omissió. Així, no podrà dir ningú que allò que ja comença a ser una tragèdia té l’origen en la ignorància de les coses, perquè la ignorància deliberada deixa de ser-ho per esdevenir la més infame raó d’estat.  

El + vist

El + comentat