EscriptorLlargues i depriments. Des que ens varen confinar, una multitud de persones qualificades o simplement entusiastes ens ha assetjat per tots els mitjans possibles amb els seus missatges: perquè ens mantinguem actius, perquè siguem positius, perquè aprofitem les oportunitats (?) de la crisi, perquè ens estimem els uns als altres, perquè no ens posem nerviosos i siguem bons al·lots. Hi ha tanta gent que té un heterogeni repertori de solucions als problemes generals que, a la vista dels resultats, haurem de lamentar per sempre la pèrdua de tant de talent. Com és natural, tot plegat ho podem veure d’una altra manera, exactament a l’inrevés. Aquestes retxes només són un esplai personal davant la insistència omnívora de persones que et volen organitzar la vida fins als més petits detalls –entre les quals, moltes que s’aprofiten de la crisi per guanyar uns segons de pantalla que d’altra manera no se'ls haurien concedit mai.
I què diríem d’aquesta premsa que es dedica sistemàticament a desprestigiar la política com a mitjà per combatre la covid-19 i els seus danys col·laterals –o consegüents, l’hecatombe econòmica? No té cap interès a millorar la situació, sinó a enderrocar el govern al preu que sigui. S’està fent tàctica habitual aquell designi del camarada Lenin, citat sempre fora de context, que induïa a aguditzar les contradiccions per debilitar l’enemic. Des de la qüestió catalana, la política espanyola no cessa en el seu procés de bastardia.
No ens ho posen fàcil. Però encara no han descobert el nostre refugi, el món de les coses normals, els fruits saborosos, les passes perdudes, les llargues estones que podem dedicar-nos per mitjà de la música... I les trobades a la botiga, mascareta inclosa, amb les petites temors i l’escepticisme de la gent, que ja no creu en res que no pugui tocar amb les mans. En aquesta botiga fa estona que no hi apareixen certs productes –s’havien perdut en el temps perquè ens feien menjar coses que arribaven en camions que arribaven en vaixells. Quina glòria, aquests gustos recuperats! Fa un parell de dies que arriben a la botiga canastres d’albercocs de galta vermella, de Porreres, que són els de més prestigi i, després dels d’Ariany, els més bons del món.
El valor d’aquestes coses no el descobriran mai. Per sort, ja que són el nostre refugi darrer.
