EscriptorQuan la nova etapa institucional comença de manera tan poc tranquil·litzadora en els afers de la cultura, omplim-nos els pulmons d’oxigen amb les coses bones que també apareixen en el nostre panorama. Hem d’aprofitar aquestes ocasions, perquè si la tònica pot marcar-la el concurs públic obert pel Solleric per a curadors i/o comissaris d’exposicions, en necessitarem molt, d’oxigen, per suportar sacrificis quotidians i els viacrucis que els gestors culturals imposin al nostre calendari. De moment, apuntem-nos entre els països més desgraciats en matèria cultural, encara que pogués semblar que els desastres de la passada legislatura haurien servit d’alguna cosa. Tot sembla indicar que no haurà servit de res. Pitjor: tot apunta a la nostra incapacitat d’aprendre. O pitjor encara: a la nostra nul·la voluntat de saber.
Si al passat immediat hi sumam en el present els indicis de com serà el futur, no és menester que, en grup o individualment, ens preguntem si tot plegat presentarà alguna escletxa per la qual es pugui introduir al claper de la cultura la llavor del coneixement, del seny, del sentit comú –a veure si així s’entén. Una il·lustre columnista i incisiva observadora dels moviments que es produeixen en el nostre país manifestava fa un parell de dies la seva temor que “aquests no facin bons els anteriors”, la qual cosa indicaria la marxa decidida cap a l’hecatombe. Però també s’ha d’invocar la sacrificada capacitat per a l’optimisme: podríem alimentar-la recorrent a algunes persones concretes amb comandament a algunes institucions, sempre que siguin capaces de superar els obstacles que la política situa en tota via transitable. Res, de tot plegat n’haurem de parlar fins a escanyar-nos –en tots els sentits de la paraula, crec.
Igualment podria ser motiu d’optimisme el fet que, molt per damunt –o per davall: tant se val– de les institucions, es produeix una cultura de pes, generalment desatesa i sovint combatuda des dels poders reals. És una cultura que va fent. Posem l’èmfasi, a títol d’exemple, en aquest disc que, amb partitures per a piano de Josep Prohens, ‘re’-creades per Andreu Riera i vestit per Ñaco Fabré, ha guanyat un premi Enderrock –el corresponent a tota una trajectòria fou atorgat a Antoni Parera Fons. Parlam del que diríem música culta –inapropiadament, potser, perquè la popular no té per què ser inculta, però d’alguna manera ens hem d’entendre, què voleu fer-hi.
Doncs en aquest camp, i en bona part per impuls de Josep Prohens, la creació musical al nostre petit país sorprèn per la seva efervescència i vitalitat, per més que la societat i les institucions culturals entre les quals es desenvolupa mostrin una sordesa hostil a tanta creativitat que empeny per emergir a la superfície. Reduir-ho a la música seria un greuge comparatiu respecte d’altres activitats artístiques –o intel·lectuals, o científiques. La realitat marginada, o soterrada, enfosquida, la realitat oculta supera indescriptiblement les capacitats institucionals per destriar-la sàviament i per valorar-la amb un sistema de pesos adequat.
De moment, i per a conhort de molts de mals, el disc esmentat és una bona companyia, que abona les emocions i ajuda a l’enteniment.
