Els miracles són fets extraordinaris que responen a la voluntat divina, manifestada sovint per mitjà dels seus aliats, normalment sants i santes. El privilegi de canalitzar aquesta voluntat divina per alterar l’ordre natural de les coses, és a dir, la simple lògica més quotidiana, enriqueix la vida de persones, vives o mortes, de virtut acreditada i molt distingida. Però no, per exemple, la del senyor Toni Fuster, secretari general de la branca regional del Partit Popular. El senyor Toni Fuster, en compareixença per donar a conèixer públicament les conclusions a què ha arribat la jerarquia del partit respecte dels resultats electorals, ha lamentat que la seva formació no sàpiga fer miracles. No ho ha dit amb aquestes paraules –fins aquí podríem arribar–, però aquesta mancança divinal és implícita en la seva explicació: “No hem estat capaços d’arribar al centredreta moderat, malgrat que teníem un bon candidat i un bon programa”.
Es fa difícil pensar que el secretari general del PP regional hagi oblidat que el seu candidat a president ha executat una campanya invasiva, que ha neutralitzat qualsevol tret característic i diferenciador del partit d’aquí –ara no anirem a cercar si era el cas. Però voler arribar al centredreta moderat –n’hi ha un altre de radical?– a bord d’una nau pilotada per Pablo Casado és com baldar i amputar una dona per fer-li entendre que l’estimam. La gent de país –altre temps n’hi havia, poca, amb carnet del PP– s’ha sentit amenaçada i malmenada per Pablo Casado. Percebíem la seva possible victòria com una esllavissada que podia devastar tot allò que s’ha construït aquí durant quaranta anys.
A més, les formes de Casado, alterós i cercabregues, no ens suggeria la possibilitat d’allò que més estimam en aquest país: viure en pau, sense que xarlatans bel·licosos ens vulguin salvar.
