Mallorquí, de poble i poruc, servidor no sóc gaire donat a entendre el miracle com a eina útil en la solució de problemes. I això que la vida al nostre país presentava un catàleg de solucions tan esquifit que la gent tenia sempre el miracle just darrere l’os del front. Ens adreçàvem, intrèpids, a Déu Pare perquè obrés ni que fos la més insignificant de les seves meravelles, també al seu Fill, a la seva Mare verge i a tots els sants, alguns d’ells encara sense ubicació en el santoral. D’altres també confiaven en bruixots. Imploràvem l’ajut de dalt, o sia el miracle, per a moltes funcions: per ploure, bàsicament, i, en general, en demanda d’uns ordenaments de la meteorologia que ens proporcionessin bones anyades. Les oracions per demanar la intervenció divina en les coses humanes abastaven un ample inventari de qüestions referides a la salut, a l’economia, a l’amor i a les seves múltiples derivacions. El miracle era l’objecte omnipresent de la nostra pregària ininterrompuda. No entenc encara com tanta gent conservava la fe.
Per això mateix, els que visquérem aquell temps d’inhòspita austeritat ja fa estona que no comptem amb el miracle per obrir-nos pas de cap a unes condicions més confortables o més encoratjadores de vida. I hem desenvolupat una especialitat d’escepticisme que ens fa aparèixer de vegades com a derrotistes o fatalistes: en tot cas, com a pessimistes. I no es tracta exactament d’això. Es tracta del desenvolupament d’unes habilitats per detectar el miracle, amagat en qualsevol estratègia per a dur a cap una o altra empresa. Ara mateix, en el Procés, ha 'aparegut' el miracle com a gran absent, cosa que ajuda a explicar alguns naufragis. Els qui, com Puigdemont, no esperaven tanta violència de l’Estat espanyol ni tanta indiferència de la Unió Europea en realitat havien introduït el miracle en les previsions de desenvolupament del Procés.
Amb la vista posada al 21 de desembre, novament el miracle torna a fer sentir les seves melodies encisadores als navegants. Descartada explícitament la unilateralitat, ara l’encanteri es presenta en forma de multilateralitat, que, més i tot que l’anterior fórmula, implica el pacte com a pas necessari. Però els que tenen aquesta esperança han perdut de vista que Espanya és un estat de vencedors i vençuts –i no d’ara, és clar. I que els vencedors no excel·leixen en maneres delicades ni joc net. Diògenes no cercaria un bon home. Cercaria inútilment un home amb qui els sobiranistes poguessin dialogar. Però es trobaria amb la crua realitat: aquí, l’acord és sinònim de miracle –no de superstició.
I, no obstant això, cal actuar simultàniament amb dues idees contradictòries: les coses no tenen solució i s’ha de lluitar per trobar-n’hi, és així com Scott Fitzgerald caracteritza els cervells de primera classe.
