Un lladre envaeix ca teva i et roba per valor de cent euros. Tot i que se sap qui és, en raó de la seva força en surt indemne. Si uns anys després diu que, amb aquell robatori, hi va sortir guanyant, tècnicament és mal de rebatre. Hi va sortir guanyant cent euros.
Si un president del govern espanyol s’implica en una guerra il·legal que destrueix un país, mata persones, arrasa ciutats i infraestructures, derrueix el futur de la gent, impossibilita equilibris regionals i deixa el país molt pitjor que no el va trobar, ara ja sense a penes possibilitats de reconciliació i amb les bases de noves organitzacions terroristes d’abast incalculable, que causen més mort i més extermini, Espanya hi ha sortit guanyant?
És el que ha dit Aznar. Per aquestes declaracions, ha rebut algunes crítiques que, com sabem, no han travessat la seva pell de paquiderm. Crítiques, per cert, que no sempre han atès el matís, és a dir, no sempre s’han preguntat què entén Aznar per guanyar i perdre.
Les crítiques tampoc no han tengut en compte que Aznar confon els seus interessos amb els d’Espanya. No sabem del cert què hi ha guanyat, ell, implicant Espanya en una guerra il·legal, però en tenim alguns indicis: la seva incorporació a la galàxia Murdoch n’és un. I, en general, potser hi estigui relacionada la seva capacitat per fer negocis com a intermediari a gran escala.
Ara, si persones com Blair o com John Le Carré vinculen la guerra contra l’Iraq a l’eclosió de nous grups terroristes, Espanya ha guanyat possibilitats de ser blanc d’aquest terrorisme. Per ventura ja en va patir un episodi, però això és mal de demostrar de manera inapel·lable. En tot cas, no crec que la vergonya que sentírem milions de ciutadans d’aquest estat pugui ser considerat un guany, ni tan sols per Aznar.
