Els partits convocants de la manifestació de diumenge passat a Madrid tenen en comú amb el PSOE la clara voluntat d’impedir qualsevol moviment secessionista a Catalunya. Sigui perquè ho diu la Constitució o perquè Espanya és així, la Unitat de la Pàtria és una qüestió que no s’ha de discutir. Per aquesta raó, diu en Sánchez, no hi haurà contactes amb el govern català.
Tot això s’entén beníssim, o almenys ho entenem els que visquérem uns quants decennis de franquisme en estat pur i altres tants de franquisme més o menys emmascarat o residual –com vulgueu dir-ne. Recordem que Espanya era definida, pertot arreu –també als llibres de text de Formación del Espíritu Nacional–, com una “Unidad de destino en lo universal”: una definició de retòrica altisonant però de comprensió laboriosa i no sempre ben reeixida. Vull dir que a molts ens estranya que la prosopopeia assilvestrada de les dretes espanyoles estranyi a tants de conciutadans. Els països canvien més lentament que no ens pensam, i basta veure com el canvi per excel·lència, que va posar color i una mica de disseny a una Espanya pilotada per González i Guerra, s’explica avui dia pels remucs d’aquests dos llanterners. Espanya és encara ancorada en el seu propi passat i no troba manera d’encetar nous camins. La pedra de toc de l’Estat espanyol és Catalunya: i és aquí on es confirma que els canvis són merament cosmètics.
Tot i entenent tantes coses –també el missatge artiller del general Serrano–, encara ens queda sense respondre la gran pregunta: què pensen fer els mandataris del nacionalisme espanyolista amb els dos milions de sobiranistes registrats l’1-O i amb els que, en un referèndum propi de país civilitzat, s’afegirien a la llista? Tan valents com són –i amb raó: tenen exèrcits, cossos de la seva seguretat i una relació entranyable amb els cossos de la seva justícia, tenen els principals ‘mass media’ i el gruix de l’Íbex 35–, quan esbossen un futur sense la dissidència catalana, vol dir que l’hauran eliminada físicament o que almenys l’hauran greument handicapada? No és per molestar, però diria que és possible que no hi hagin pensat, tal vegada perquè, tot i ser com són, no han estat capaços d’imaginar cada un dels passos per arribar a la solució final del problema.
