OPINIÓ
Opinió 29/05/2019

Tolerància, intolerància

Guillem Frontera
2 min

Se suposa que la tolerància és una virtut que propagaria la concòrdia al redol o al món sencer. Cada dia surt algú del braç civil o religiós que la proposa com a solució a desavinences i a tota casta d’esclafits de violència. I el que la invoca és considerat pel comú de la gent una persona que supura bones intencions, com a persona de pau. Perquè, en invocar-la, s’atribueix aquesta potestat.

Servidor sempre s’ha mirat aquestes situacions amb suspicàcia: per poc que hi pensem, descobrirem en el predicador, darrere la seva capa de bonhomia, una encarnació de la vanitat: només si tens poder pots ser tolerant. I només et deixaràs tolerar si admets aquest poder. Ens podem tolerar mútuament amb els amics: sense adonar-nos-en, com la cosa més natural del món: no sé si parlaríem, fins i tot, de tolerància.

Però amb els externs ens hi relacionam per altres conductes, que tenen a veure, sobretot, amb la justícia. Als governants no els deman que em tolerin, em basta que siguin justs. Qui és, vostè, per tolerar-me? Quin poder s’atribueix damunt meu? Sigui just i ja haurà fet un ou de dos vermells. Hi va haver qui, després del famós discurs del Rei de la Porra el 3 d’octubre de 2017, respectuosíssimament li va retreure que no hagués estat una mica tolerant amb els sobiranistes catalans (és a dir, els que no reconeixen ni reconeixeran mai la seva sobirania, la de rei). Per què havia de ser tolerant? Més li hauria valgut actuar com un home intel·ligent i just. No va saber ser ni una cosa ni l’altra. Tanta sort que tampoc no va ser tolerant, la societat catalana no li ho hauria tolerat.

stats