CORRENTIA

Viva gratitud als més rics

Hi va haver un temps en què la gent d’aquest país mirava la resta del món per damunt de l’espatlla, fins i tot amb un cert aire de commiseració. Son Sant Joan era l’aeroport amb més moviment de l’Estat. Calvià, el municipi més ric de l’ídem. La comunitat estava entre les més riques d’Europa i, naturalment, superava totes les comunitats espanyoles. Nosaltres sortíem d’una decorosa austeritat i totes les estadístiques eren xampany en feliç efervescència, que avivava la seguretat que havíem arribat a una benaurada fi de la Història. La foto finish de la cursa ens donava un empat amb els millors del món. Al passat pertanyien mancances endèmiques, havíem arruixat la pobresa per sempre més. I els homes, com els de tots els pobles no ben desenvolupats que mantenen contacte amb altres pobles més rics, vivien en la ficció exultant de ser, de molt, més actius i eficients, sexualment –és clar–, que els de qualsevol altra banda. Patíem un empatx: una dona del meu poble es vantava de fer paelles amb més tallades que grans d’arròs. Però un estómac fet als greixos de porc i al coent ni se'n temia.

No ens vàrem témer, tampoc, de quan deixàvem de ser els aviciats de les estadístiques, alguns sotracs notables eren compensats per campanyes de nova bonança. Però si, com diu Jean Clair, l’estil del segle el defineix l’arquitectura, hauríem d’haver estat més atents a la maligna tendència a la vulgaritat que s’imposava. El vertigen triturava l’encalmada pau que volien els primers pares i aquell silenci antic era ofegat per l’estrèpit. Tot plegat feia, ara que l’optimisme de les estadístiques es feia esborradís, que no auscultàssim la terra.

Ara ja fa temps que, a part del nombre de turistes, les xifres no ens afalaguen gaire. Potser hi ha entre aquests dos fets una relació de causa i efecte que no s’ha plantejat de manera seriosa, com ha quedat llastimosament demostrat amb motiu de la pandèmia. Així i tot, posau atenció a aquesta dada: “El patrimoni mitjà que es declara a les Balears és el cinquè de l’Estat” ( UH). Així, hem d’agrair als més rics que el conjunt del país es mantingui encara a primera divisió. En zona de descens, però a primera. I, vistes la misèria, la pobresa –i les penúries de la classe mitjana–, a la força hi ha d’haver rics que ho són més enllà de tota cosa raonable.

El + vist

El + comentat