‘La balsa de la medusa’ és una col·lecció de llibres d’art dirigida per Valeriano Bozal, des de fa anys mig menorquí –l’altra meitat és universal–, admirador de Josep Vives Campomar, sobre el qual va dir coses essencials en la taula rodona celebrada a Maó amb motiu de la cloenda de la darrera exposició del pintor maonès. En aquesta col·lecció va aparèixer el 1987 (després reeditat) ‘Textos de Historia del Arte’, de Plini el Vell. Es tracta d’una acurada selecció d’aquests textos, a cura d’Esperanza Torrego, integrats a la ‘Història Natural’ del gran escriptor. Em puc imaginar tot d’amics meus, artistes o interessats per l’art, espigolant en aquestes pàgines un enfilall de qüestions que molt sovint haurien –hauríem– considerat pròpies de l’art d’aquest temps nostre, tan original com es pensa i tan deutor, en realitat, d’una història que de vegades sembla fluir de manera circular.
Crida l’atenció un fet que servidor consider una aberració intolerable, un símptoma de les malalties que afecten la política. Potser ara és un bon moment per retreure als governants d’aquest petit país i d’arreu l’apropiació de l’usdefruit d’importantíssimes obres d’art, segrestades als despatxos oficials per reforçar la imatge de poder dels seus ocupants. Hi ha dotzenes de coartades per explicar aquest segrest brutal de tantes joies del patrimoni comú, però res no ens pot explicar que obres de Joan Miró, per exemple, no puguin ser vistes pel comú de la gent i en horari normal en una o altra instal·lació museística. El govern del primer Pacte de Progrés, per exemple, va adquirir, record ara, una obra excel·lent de Vicenç Torres. On és? No figura ni als catàlegs d’Es Baluard, on un pintor d’aquesta alçada ara mateix hi és un buit inapel·lablement vergonyós. Vergonyós.
Plini menciona Agripa, “un home més tirant a rústic que no a delicat”, qui, no obstant això, va fer un discurs “digne del més grans ciutadans sobre la necessitat d’exposar al públic totes les pintures i estàtues: sens dubte hauria estat preferible això que no confinar-les a l’exili...”. El lector d’aquest llibret obtindrà una interessant visió històrica del nostre present i confirmarà així que els nostres governants conserven hàbits innobles que venen d’enrere, mentre parlen d’innovació, modernització, renovació i altres quimeres.
