EscriptorPer orientar-se entre la informació oficial sobre acolliment a la immigració a la nostra comunitat, és menester ser d’un d’aquests mons en els quals només saben moure’s unes persones que han crescut alimentant-se durant anys de butlletins oficials i de tota casta de papers amb contingut de regles, normes, pautes o preceptes. Tot és tan embullat que no ens han d’estranyar els minsos resultats obtinguts en els terrenys de la simple realitat.
La magror d’aquests resultats explicaria en part el paper que la situació creada arran de la immigració ha jugat en la inseguretat lingüística del país i en la seva indigent dispersió cultural. No hi ha prou consciència de la necessitat, en aquestes illes, d’un organisme que ‘compleixi’ les funcions dels serveis d’assessorament als immigrants a Alemanya, per exemple: “...Assisteixen l’immigrant en la seva adaptació a la rutina de la vida a Alemanya. L’ajudaran a trobar un curs d’idiomes apropiat o a elegir escola per als seus fills”, en la cerca d’un habitatge apropiat o d’assistència mèdica. L’immigrant es podrà comunicar amb els assessors encara que no sàpiga l’alemany. Etc. En els països més civilitzats del nostre entorn cultural (?) i polític, els estats han dictat normatives per facilitar la integració dels nouvinguts estrangers. Un bon acolliment afavoreix igualment l’acollidor i l’acollit. No garanteix l’èxit absolut dels programes –s’hi processa matèria humana en estat de risc–, però s’hi practica allò que es creu millor per als humans.
Els programes d’acolliment posen l’èmfasi en l’escola, que és on comencen tantes coses que poden determinar el curs posterior de les vides dels alumnes. Aquí, quan Maria Fuster ens informava, fa una setmana, de l’estat de la qüestió a les escoles de la nostra comunitat –recuperau el reportatge si us va passar per alt-, la sensació de desemparament que us envaeix no deixa entrar ni un alè d’optimisme.
És una qüestió d’estat, i això implica recursos. Però no serà seva cap iniciativa. El govern central no estima les perifèries diferenciades.
En tot cas, algú amb seny i capacitat per fer-ho hauria de proposar una severa ITV per revisar l’estat general de la nostra autonomia. L’escola i els casos de ‘prostitució infantil’ són símptomes sagnants de mals potser no diagnosticats correctament.
