CORRENTIA
Opinió 08/12/2013

La banalitat del mal, Matas i els altres

Guillem Frontera
2 min

El llibre de Hannah Arendt Eichmann a Jerusalem té un subtítol d'enorme calat moral i polític: La banalitat del mal . Com és ben sabut, Adolf Eichmann es refugià a l'Argentina, després de la Segona Guerra Mundial, d'on va ser raptat i menat a Israel per agents del Mossad. Fou jutjat el 1961 i ajusticiat a la forca el 1962. L'escriptora alemanya (que no havia tengut consciència de ser jueva fins que els nazis prengueren força) va ser testimoni del judici com a enviada especial de The New Yorker .

La figura abjecta d'Eichmann no sembla que pugui associar-se a l'expressió "la banalitat del mal": en causà tant que la Història encara no l'ha pogut assumir. Per què, doncs, Arendt posa en circulació aquest nou concepte al costat d'aquest nom tenebrós?

La polèmica donà lloc a matisacions necessàries per evitar derives fora del control de la pensadora. No es tracta, explica, que cada un dels executors del programa d'extinció sigui un monstre de maldat. Eichmann, diu, era un buròcrata que aspirava a pujar escalons en un sistema que, simplement, no qüestionava. D'aquí la "banalitat". Però això no el fa innocent, no l'eximeix de les seves responsabilitats: cadascú és, finalment, responsable únic dels seus actes.

Aquests dies de judicis per corrupció -descarti el lector qualsevol similitud amb l'holocaust jueu-, i, ho reconec, a la vista d'algunes fotografies -Jaume Matas amb Maite Areal en el Vaticà, en un acte de beatificació; Correa amb la seva senyora acudint a les noces aznarianes...-, se'm feia difícil associar aquestes persones a una maldat eixida de dins elles mateixes: són persones corrents que, en un sistema que inclou la corrupció com a eina habitual d'enriquiment, fan -si ho fan- el que creuen normal per a aprofitar-se'n. Que el sistema era -és?- aquest, sembla fora de dubte: bastin els apunts del fiscal Barceló, referint-se al temps dels fets com una era en què els polítics -devia voler dir els governants?- "eren semidéus que s'oblidaren del que era servir als ciutadans", quan "cotxes elegants embossaven els carrers de Palma i els nostres representants estaven envoltats de seguicis de pells". Però la culpa no és de tothom, perquè, com diu la mateixa Hannah Arendt, "on tots són culpables, ningú és culpable". I les decisions les prenia -les pren- cadascú.

stats