L’aquelarre en què s’ha convertit la vida política espanyola té la seva més clara i sòrdida expressió en la corrupció general del llenguatge. No tothom hi té la mateixa responsabilitat, i fins diria que el llenguatge com a vehicle per mentir, corrompre, calumniar i per emmetzinar la vida en general és el gran patrimoni de la dreta, i que els socialistes en participen en la mesura en què comparteixen algunes idees, visions i estratègies amb la dreta. En qualsevol cas, un cop més es posa ben de manifest que el llenguatge és factor decisiu i alhora termòmetre de la qualitat democràtica, ara mateix de la degeneració de la democràcia. I sens dubte és també un dels elements que influeixen en la formació del que en deim qualitat de vida, per més que els seus delineants encara no el tenguin en compte. Després de sentir una de les mentides de Casado o Rivera, per no parlar de la gent de Vox, és obvi que la qualitat de vida de la gent se n’ha de sentir afectada.
Aquí, en aquest nostre petit país insular, les coses són iguals, però una mica temperades. Llevat d’aberracions humanes que es posen de manifest quan Biel Company (PP) assegura que al president del Consell Insular, Miquel Ensenyat (MÉS), el deixen indiferent les morts a la carretera: vol dir això que l’ADN hi és, encara que no demostri en el dia a dia totes les seves possibilitats de sollar la vida.
I què passa amb el centre, aquest núvol tan insegur, que nomadeja pel cel beneint la terra amb la pluja clara o llançant-hi ombres de mal averany? Sempre s’ha dit –i amb raó– que a una comunitat com la nostra una formació de centre és indispensable. El més semblant a aquest desideràtum polític és El Pi, on militen persones ben formades, civilitzades i de natural democràtic com... No, ho exemplificarem amb el nom de Joan Monjo: la informació que elaboraren Pere Antoni Pons i Isaac Buj –recuperau-la, per favor!– sobre la moció per revocar el títol honorífic de Joan March –en Verga–, a l’Ajuntament de Santa Margalida, ens presenta un personatge, el batle Monjo, que fa l’ús més oprobiós del llenguatge, gestos inclosos. Espanta com reprodueix les formes característiques d’un temps que ja no és el nostre, però que molts volen que torni.
Aquest serà el centre del futur? Només El Pi pot impedir-ho.
