És curiós que un novel·lista tan prolífic com Alphonse Karr ens hagi arribat pràcticament per una frase: “Plus ça change, plus c’est la même chose”. Com més canvia una cosa, més s’assembla a ella mateixa –i ja em perdonarà el lector l’atreviment d’aquesta traducció, tan entenedora com poc fluïda. També hauríem pogut acudir a la lletania de Miquel Porter Moix, un jutge dels Setze, que cantava “Tot canvia, res canvia, / mira el tren, mira la via. / Si t’ho penses i bé observes, / ja sabràs filosofia”. Per no parlar del clàssic de la transformació per a la permanència, aquell “Cal que tot canviï perquè tot continuï igual”, del nebot del príncep de Salina, de Lampedusa. És ben segur que tots els pobles tenen recollida, en les seves dites populars, alguna sentència sobre el moviment com a reafirmació de l’estat de coses.
És així com aquests dies hi ha molta de gent que viu, fins i tot amb entusiasme i il·lusió, la ficció del canvi sota en Sánchez, perquè el seu govern l’ha empresa amb els famosos gestos que han de crear l’emmirallament d’alguna cosa que no s’atreveixen a anomenar “el cambio”, com va fer en González. Els d’ara ho tenen bé, perquè just de matisar algunes sortides de mare del PP, tantes i tan profundament reaccionàries, poden ser percebuts com els regeneradors d’un sistema en ruïnes per la corrupció.
Però res a veure amb el que fou un tema que va reaparèixer amb el reconeixement de la crisi del 2007: el capitalisme no té els mecanismes correctors que li atribueix la propaganda política, aquells mecanismes que automàticament o per inducció neutralitzen les disfuncions que poden menar el sistema a la catàstrofe. Marx n’havia parlat amb un encert que de fa un temps, i tímidament, se li torna a reconèixer –el problema és que la propaganda política desacredita Marx eclipsant-lo amb la figura de Stalin i d’altres dirigents desconsiderats i bandarres.
En definitiva, durant els primers mesos de la declaració universal de la crisi, sorgiren els dubtes sobre la viabilitat de la vida amb aquest sistema, però ben aviat ens vàrem haver de resignar a empobrir-nos per poder salvar la banca i altres factors de desgràcia. L’inamovible és el sistema, i el sistema passa per temporades d’una major benevolència, però la cobdícia que li és inherent el mena a furtar el que la pròpia benevolència havia permès que fos repartit entre el comú de la gent.
Ara, sembla que ens conviden a seguir el camí dels gestos com si darrere ens hi esperés la terra promesa. Però massa bé sabem que “plus c’est la même chose”, que la senda dels gestos és una treva que tard o d’hora s’interromp perquè les grans qüestions no sempre poden presentar una cara amable, com bé s’ha encarregat de recordar-nos el PP.
