El concepte de sostenibilitat aplicat a les nostres illes encara fa por a una part del comú de la nostra gent. Els sona a abandó, atur, precarietat. I fam. Però la veritat és que la sostenibilitat ja és un ideal que només es pot assolir mitjançant macro i microcirurgia, esponjament, recuperació d’espais excessivament urbanitzats, ampliació d’espais naturals, reculturació..., és a dir, tot un enfilall d’accions que menarien les nostres illes a una reducció de la pressió que hi exerceixen tots els excessos del món. A penes guaita, tímida i escalivada, la noció de sòtil, de sostre, cosa que afectaria, òbviament, les quantitats de persones, cotxes, avions, vaixells, etc., que arriben o que viuen aquí, però que a mitjà i, sobretot, a llarg termini podria suposar un augment dels ingressos, del nivell de vida i del progrés.
Quina serà la generació que durà a terme l’experiència, primera en el món, de rehabilitar una colònia turística fracassada per sobreexplotació en un país habitable, que sàpiga cultivar variades coses, entre elles un turisme civilitzat? Ja fa molt de temps, massa, que no sorgeix aquí una generació preparada, optimista, activa, amb sentit de país i amb capacitat de transformar-lo. Una generació regeneradora. Entre el present i el futur hi ha, encara sense definir, aquesta gran onada generacional, que redimiria aquestes illes i les poblaria de gent més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, sense necessitat de partir Nord enllà. Coneixement, coratge, iconoclàstia. Sembla una tasca molt més atractiva que la d’acumular doblers, comprar iots i anar a fer l’idiota descobrint “els darrers paradisos” de la Terra. El nostre cosmopolitisme, per més voltes que hi facem, no ens fa millors, ni més brillants: si de cas, passa un cotó amb Netol per la nostra picaresca. O la nostra pirateria.
Necessitam el canvi, com la terra resseca necessita un ploure guapo i durador. Invoquem els deus de les noves generacions perquè ens en duguin la millor. I que tenguin en compte que jugam en temps afegit.
