El papa Francesc assenyalava (entrevista de Jordi Évole a La Sexta) les “quatre actituds dolentes” en què pot caure el periodisme: la desinformació (la veritat a mitges), la calúmnia, la difamació i la coprofília. Em va semblar que li preocupa especialment la difamació. Posava com a exemple un ciutadà que ha comès una malifeta i que, després d’haver pagat per la seva falta, tot i ser ja individu lliure i net, encara és recordat com el malfactor que va ser. El Papa, en totes les seves opinions, obre un ventall tan ampli que sol tenir raó en quasi tot: és el que passa si abastes el territori del sí cap al no. Però, en fi, va dir coses que no s’havien sentit dir abans mai a un papa. I segurament deu ser el pontífex que, des de Joan XXIII, ha estat més a prop de la seva església i de les persones en general.
Quant a la difamació, s’imposa un matís que, tot i sent-ho, pot capgirar el missatge en la majoria d'aquells a què al·ludia el papa Francesc. I és que, sovint, la realitat no respon, actualment, a l’exemple que posava. La realitat es manifesta de maneres no tan netes. Vivim un temps de corrupció galopant i de justícia incerta. Aquesta corrupció (en un percentatge aclaparador nascuda en el si del PP) pot ser, o no, objecte d’investigació i del corresponents processos judicials. Finalment, ens deixa moltes vegades la sensació que la Justícia no ha fet justícia, encara que els seus veredictes, i no sempre, puguin ser tècnicament irreprotxables. Així, el malfactor no paga exactament per la seva falta o la paga en una ínfima part: continua sent culpable, i recordar-ho incessantment és obligació dels mitjans de comunicació, en una tasca que no consisteix, precisament, a difamar.
Cosa que no contradiu les paraules del Papa al respecte, però que les situa, diríem, en una zona marginal de la qüestió. Es basa en una excepció i no en un panorama general no tan complex com brutalment groller. Almenys aquí i ara.
